A r t i c l e s d ' O p i n i ó 1998-2003
|
|
Al cap dels anys, de vegades començo a cansar-me de ser catalanista. Hi ha, és cert, un fort sentiment general de pertinença, però que només mantenim els humils. Potser podríem dir que aquest sentit el tenim tots, d’entrada, però que els que progressen a la vida i es van fent una posició només els queda la llagrimeta per quan escolten les primeres notes de l’ “Emigrant”. Tenen massa feina per entretenir-se en romanticismes estèrils i han d’anar a Madrid a cercar contactes pels seus negocis, no poden perdre el temps. Desgraciadament aquest és el perfil de la nostra burgesia. És una bona gent que creu en Déu, naturalment, però que comencen les seves oracions “en nom de l’Euro, del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.” Els sentiments son sempre molt personals. La meva pàtria, si ho reflexiono és, sobre tot, la meva llengua i el poc espai dels carrers de vora la casa on vaig néixer i conèixer els meus primers amics, aprendre a anar en bicicleta, veure que les noies eren més maques que els nois. De la gent que parla la meva llengua, en canvi, ja no n’estic sempre tan segur en termes d’identificació. Som tots hereus d’aquells que van parlar i discutir fins esgotar-se per acabar donant la nostra terra a Ferràn d’Antequera, i coetanis dels nostres representants al Parlament que juguen, com si els partits polítics fossin una creació de la “Señorita Pepis”, a no posar-se mai d’acord en res que pogués presentar un front comú en defensa dels nostres interessos. La trista realitat és que mai hem trobat gent d’empenta. Un veritable líder podria reforçar i generalitzar el nostre sentiment de pertinença i portar-nos a acords amb Espanya – veí inevitable- per poder viure en pau, sense la impertinència contínua dels castellans . Vam viure un moment d’esperança quan la dita transició i des d’aleshores hem anat deixant de somniar truites i ens hem anat despertant amb mal gust de boca. Diuen que ve Europa i que en els treballs que es fan als Centres de la Comunitat hi ha molts, moltíssims catalans. Toco fusta. Pere Casadesus i Grifol M’agrada escriure quan tinc un pensament que val la pena de conservar. Cada dia passen pel cap de tothom milers de coses. Moltes són banalitats que és bo que surtin com han entrat, però alguna té prou suc per deixar-la fixada en un paper. Així, en la vida de l’afeccionat a escriure, els papers són un plaer. Es van guardant en un calaix, alguns es transmeten a amics i la majoria tenen un destí final previsible i segurament merescut .L’important és que cada paper d’aquells que acabaran cremats va donar en el seu moment la compensació satisfactòria a qui el va escriure. Escriure per afecció té l’avantatge de fer una pausa quan no tens res per dir que et sembli interessant. Fas altres coses que et venen de gust i quan tornes a tenir un acudit que et sembla bo, et tornes a posar davant l’ordinador. Aquesta realitat del que escriu només quan en té ganes fa més valuosa la percepció dels mèrits dels professionals. Que coneguin l’idioma és part de la seva feina i no és motiu, per a mi, d’especial admiració; Però sí que ho és l’esforç imaginatiu quan s’ha d’escriure cada dia per obligació. Recordo que una vegada vaig ser invitat a col·laborar en una revisteta gairebé privada, feta en ordinador i jo vaig prendre el compromís d’enviar una crònica mensual “Desde Barcelona”. Aquella empresa va durar tres mesos i jo ja els havia anticipat nou originals. Anava tan de pressa per el terror de no tenir res preparat, algun dia. Pensar que podia quedar buit d’idees en un moment determinat em donava autèntic pànic. I aquesta deu ser, en alguna mesura, la situació habitual del que escriu per ofici. Penso, des de la distància i el desconeixement, que el periodista ho deu tenir més fàcil, perquè els temes els hi dona la vida de cada dia, que ell ha de reflectir. Fa de mirall i no li cal inventar. N’hi ha de molt bons, de periodistes, que segurament no encaixen amb la idea del mirall perquè reflecteixen les coses amb fidelitat, però saben donar a les seves exposicions una empremta personal i es guanyen admiració i respecte; Però jo no els comparo amb els escriptors creatius que viuen del que escriuen i volen viure cada dia i han de ser creatius cada dia, també. I encara una admiració més profunda a tots els professionals que escriuen en català, perquè és un medi difícil i poc agraït. És una llengua que hem après a batzegades i que té normes complicades que s’han de memoritzar molt bé. A més, els grans mestres dels secrets de l’idioma sembla que de vegades troben gust en posar-ho tot més difícil. (La supressió de l’article neutre no l’he entès mai i el capgirar els adjectius quan son dos per qualificar una mateixa cosa sembla una broma. Vull dir, per exemple, que quan s’ha de dir que algú procedeix amb correcció i encert no es pot dir, com fins ara semblava normal “Correcte i encertadament” i s’ha de dir “correctament i encertada”. Penso que aquesta tendència dels lingüistes a posar dificultats lliga amb la mofa que fem tots de qui vol aprendre a parlar català i diu paraules equivocades amb accent imprecís. Els avergonyim i frenem el seu impuls i no contribuïm pas gens ni mica a la generalització de l’ús de la llengua, que tant diem que volem aconseguir. La conseqüència del que dic és que tots els afeccionats tenim complexes a l’hora d’escriure i no ens consola el fet que la majoria de coses que s’escriuen a tot arreu no resisteixen l’anàlisi dels puristes. Els afeccionats, doncs, escrivim pel gust de fer país expressant-nos planerament en la nostra maltractada llengua, però no ens costa diners. Els professionals que tenen qualitat i saben dir coses, en català i castellà, saben que dedicar-se a escriure en la nostra llengua si que els en costa, de diners, el que magnifica el seu gest, que no trobo excessiu dir-ne patriòtic. Tenen, per això, tot el meu respecte. Pere Casadesus i Grifol Sempre hi ha hagut, a cada país agredit, gent que es posa a favor de l’invasor. Quan en Napoleó se’n deien afrancesats i quan en Felip V, aquí els vam batejar de botiflers. Els botiflers d’avui no son necessàriament traïdors ni mala gent . Son persones amb el sentiment nacional desviat i guanyades per la propaganda de l’antagonista, que en el nostre cas ha estat continuada des de 1714. El botifler no dóna importància a la nostra història, ni petita ni gran, i arriba a pensar que és inventada i que els nostres greuges son contes per explicar a la vora del foc. Si des de 1714 n’hem tingut, de botiflers, s’ha de reconèixer que la guerra civil de 1936 en va augmentar el nombre extraordinàriament. Segurament que els màxims responsables de cada bàndol actuaven motivats per unes idees pregones. Diguem-ne, per entendre’ns, de dreta o d’esquerra, i d’imposar una manera o la contrària per acabar de perfilar la Espanya contradictòria de sempre; Però la situació va degenerar al carrer, on es van trencar les clavegueres de l’ànima dels homes per vergonya de tots. La Generalitat de Catalunya tenia la obligació de defensar la legitimat constitucional i aprofitar totes les forces al seu abast, que desgraciada i majorment eren anàrquiques, barroeres i criminals, que van simultanejar molt curiosament la defensa dels interessos generals amb una revolta ignominiosa de matar rics i capellans i gent que anava a missa, sense cap solta ni volta. Totes aquestes coses les vaig viure jo, no m’ho ha explicat ningú ni ho he llegit en cap llibre. Davant aquell desori i en plena guerra, la Generalitat no va tenir cap medi per imposar cap mena de serenitat i va ser un caos general fins l’acabament de la guerra, l’any 1939.El poble, en la seva majoria, en tenia totes les ganes, que s’acabés la guerra, i que la guanyés en Franco era més que previsible des de feia molt de temps. I molts, però molts, després de les barbaritats sofertes, es van posar a favor d’en Franco sense consideracions constitucionalistes. La forçada unió del catalanisme amb allò que se’n deia esquerra va fer molt de mal al catalanisme. Va fer néixer molts botiflers de bona fe que ens costarà molt de recuperar.Serà un procés llarg i s’haurà d’explicar molt bé que es matava a cada costat de la trinxera, a uns perquè anaven a misa, als altres perquè eren republicans. I que tots els que mataven eren criminals, però els d’en Franco van matar molts més innocents, fins molt més després de la guerra i en nom de Déu. Els botiflers d’avui hauran de veure que Espanya vol anul·lar la nostra personalitat com a poble i que vol que tots siguem com ells en tot i per tot, i que això és impossible i que no ho volem.Espanya farà el camí que vulgui, que serà bo si es respecta tothom. Mentre es consideri que la nostra manera de ser i la nostra llengua destorba, no anirem bé i seguirem pensant que son uns mals veïns. Pere Casadesus i Grifol Publicat el 19/11/01 FIXAR LA LLENGUA... VALENCIANA? Semblava que no tenia que arribar mai. Els valencians hem estat molt de temps amb una confusió cultural –pel que fa a la llengua- increïble. Teníem més o menys clar quin era el estàndard de llengua catalana, però que passa amb la variant (per anomenar-ho d'alguna manera) valenciana? Que passa amb paraules i expressions típicament valencianes que no es reconeixien de cap manera a Catalunya ? Dons be, per fi, s'ha crear una acadèmia de la llengua valenciana. La pregunta és ‘Era realment necessària una acadèmia Valenciana de la llengua?' La resposta és si. Al món hi ha moltes llengües que no tenen acadèmia. Un dels exemples més importants és l'anglès. La llengua anglesa no te cap acadèmia que la fixe, neteje i done esplendor . Realment, ni falta que li fa. L'anglès és una llengua que des de sempre ha sigut molt dúctil, que incorpora i rebutja mots a una velocitat enorme. Quant un nou mot s'introdueix, no fa falta un acadèmic que diga si està be o no ho està. Simplement, s'usa, o no s'usa. Són els parlants els que decideixen, i els que van ascendint una paraula de nivell, o rebaixant-la, encara que açò és menys comú. Que passa amb el valencià? Anglès i valencià no es poden comparar de cap manera, i no estic parlant d'etimologies, sinó d'usos socials. Hi ha molta més gent parlant l'anglès, això és de calaix, i és una llengua molt més definida. No passe amb el valencià. Ací tenim una sèrie de llengües que estan en contacte, i que poden ‘ajudar' a perdre el punt de vista de què és realment la variant valenciana de la llengua. Be, esperem des d'ací que la acadèmia actue be, i estudie de manera pormenoritzada l'ús real que se'n fa de la llengua. Sembla que la acadèmia ha començat en bon peu. El primer que ha fet és un document pel qual demana als responsables d'educació de la Generalitat Valenciana un canvi en la llei educativa que deia que a la assignatura Valencià: Llengua i Literatura només es podia parlar d'autors nascuts dins de Castelló, València i Alacant. Aquesta llei no te cap sentit. A les Illes i a Catalunya es parle la mateixa llengua, amb diferents variants, per què no impartir als autors Catalans i de les illes? Recordem que llengua és cultura, i que els autors de Catalunya i de les Illes han contribuït (més que alguns de valencians) a fer avançar la cultura en la nostra llengua. Seria com si a la assignatura Literatura Espanyola només es parlara d'autors de Madrid i de les dues Castelles. No seria lògic. I menys quant els autors iberoamericans d'aquest segle han incorporat una gran part de les innovacions novel·lístiques. El mateix passa ací, doncs. Per exemple, els autors catalans de finals del XIX i principis del segle XX van ser els que estaven més al corrent de les avantguardes europees. Sense ells, no crec que es puga explicar cap tipus de literatura valenciana. I aquesta és tan sols una de les moltes raons per les que no es deuen excloure altres autors de la mateixa llengua. La manera en la que ho han fet, també ha sigut, baix el meu punt de vista, la correcta. S'han rebutjat radicalismes, i s'ha intentat fer de la manera més educada i conciliadora possible. No se si el lema De la nova acadèmia serà el mateix que el de la acadèmia castellana ‘Limpia, fija y da esplendor', però val a dir, que la part de netejar i fixar, ara per ara és la més necessària. La de donar esplendor? No fa falta. La llengua valenciana ja ho és una llengua ben esplèndida, amb tota una sèrie de idiosincràsies i diferencies que la fan tenir una riquesa ben especial. Agustí Martínez Publicat el 17/09/01 Temps d'unions, temps de fusions. I nosaltres que fem? Dormim? La llengua que parlem a les terres valencianes, terres catalanes i a les illes balears, sigui amb l'accent que sigui, està amenaçada. La gent que la té com llengua materna, la parla i l'estima és qui, unint-se, la de defensar. Ningú ho farà per nosaltres! No cal recordar que la unió fa la força i és molt trist constatar que entre la gent de les terres esmentades, no hi ha prou unió per defensar conjuntament, la llengua dels nostres avant passats. La desunió és la causa que més mal li està fent a la nostra llengua. El seus enemics no dormen i aconsegueixen desunir-nos, utilitzant al nostre, ridícul, orgull. No ens enfrontem entre nosaltres, per un parell de mots que tots entenem i ens agrada escoltar quan viatgem d'una zona a l'altre. No ens barallem entre nosaltres per qüestions de noms ni definicions! Totes les "solucions" que no siguin anar tots units, afavoreixen el que ens volen imposar l'altra, la seva. Abans de res, defensem conjuntament la nostra llengua. Després quan la fem respectar dins, i també fora, de les esmentades terres, ja ens ho arreglarem, a gust nostre i nosaltres sols. No ens fa falta ningú de fora que ens la vulgui condicionar i reestructurar. Ja trobarem el nom que calgui, per les terres on la parlem, sense que ningú se senti discriminat. Ara, més que mai, hauríem de "fusionar-nos", fent pinya, si més no, entorn de la nostra llengua, convençuts i conscients que la que parlem en les esmentades terres, és una sola, altrament estem gairebé fotuts. No caiguem al parany de les picabaralles entre nosaltres, ni tampoc siguem víctimes de les divergències entre quatre lletraferits, que son un perill, inminent, per la nostra llengua i per la nostra identitat com a poble. Valencià? Mallorquí? Català? Què n'han de fer nostres nets d'aquests noms, si els consideren antagonics i ja no parlin la nostra llengua?. Quan hom veu un amic que s'està adormint i és a punt que se li escapi l'últim tren que el pot portar a salvar la pròpia llengua, pot ser necessari pessigar-lo fort perquè obri els ulls i cuiti, abans que la causa ja sigui perduda definitivament. Valencians, Mallorquins, Catalans, fem pinya, tots plegats, entorn de la pròpia llengua, altrament la nostra identitat perilla i pot succeir que generacions vinents, llegeixin textos com el següent -un text que només vol ser un "pessic" d'amic. Any 3050. Primer mil·lenni de la instauració mundial de WorldMarket Tema: Com parlava Europa Temps era temps, a la part més oriental de la península Ibèrica, i a les Illes Balears, hi habitava un poble-nació mil·lenari, que parlava, com idioma autòcton, l'idioma català. Els seus habitants l'estimaven molt i el cultivaven, tant, que en català -tot i els impediments de tota mena que els interposaren els que no el toleraven ni l'acceptaven- crearen grans obres literàries que avui com a testimoni d'aquella important i antiga cultura, es conserven a les millors biblioteques del mon. La decadència de l'idioma català, i, com conseqüència, la pèrdua de consciència de nació dels seus habitants autòctons, va començar quan, "oficialment", va desaparèixer l'enemic de l'idioma català. La prohibició oficial, de forma declarada, de l'idioma català utilitzant el poder, la força i l'antagonisme, tingué inici a principi del segle XVIII. Però la més forta repressió contra la seva llengua i cultura, la va sofrir el poble català, mentre va haver de viure sota dictadura militar des de 1939 fins 1978, després d'una gerra civil que durà tres anys. 1936 -1939. Tenint prohibit expressar lliurement les seves preferències polítiques durant els gairebé quaranta anys que durà aquella dictadura, els catalans abocaren tot el seu sentiment i consciència de nació, tot el seu patriotisme, en un club de futbol: el C.F Barcelona. La fidelitat dels catalans, aquest club, que familiarment l'anomenaven: "Barça" , era una forma, gairebé l'única i possible, de fer pinya per a manifestar, indirectament, el rebuig a un govern que els oprimia. Segons la documentació de tota mena, que encara avui es conserva, de tots els partits de futbol que "el Barça" jugava, els que amb més ganes esperaven els catalans, eren els que havia de jugar contra un equip de futbol de Madrid, perquè, pels Catalans, una victòria contra el club de Madrid, significava una victòria contra l'opressor vingut de fora. Passà el temps i al poble català li van inculcar que "el "Barça és més que un club", i pel que sembla així va ésser i durant molt de temps ho va creure. Quan l'enemic de la llengua catalana, degut la pressió política internacional del moment, va haver d'autoritzar la publicació de diaris en català -que ho havia prohibit gairebé durant quaranta anys- de seguida sorgí, com un fènix de les cendres, un diari en català. Moltíssims catalans, molts d'ells encara exiliats i a la diàspora, ho celebraren, i els que havien sofert gerra, càstig i discriminació per haver defensat un govern republicà legal, d'alegria i d'emoció ploraren. Els seus fills, que havien viscut la humiliació soferta pels seus pares pel sol fet d'haver estat fidels a la legalitat, a Catalunya i a l'idioma català, també s'emocionaren quan van tenir a les mans un diari totalment escrit en català editat i publicat a Catalunya. Fou un fet molt important pel poble català perquè molts catalans, amb aquell diari revifarien la practica de llegir en català, que ja havien gairebé abandonat. La fidelitat, aquell diari editat en català, sense explicació lògica, va decaure ràpidament, un fet que avui no es compren, perquè el poble català, durant quaranta anys, es queixà i lamentà, de la prohibició que se li imposà de publicar-ne, i també, perquè de segles, era conegut el seu amor a la seva parla. Actualment, tots els investigadors coincideixen en què una de les causes, que va encaminar la decadència del poble català i de la seva llengua, va ser que no volgué aglutinar-se políticament, de la mateixa manera que ho feia amb el "Barça", entorn d'un partit polític i un mitjà de comunicació, com haguera pogut molt bé ser un diari. Un diari que sortís al carrer sota el lema: "L'Xxx, és més que un diari" Mentre a l'estadi del "Barça" s'havia de fer ampliacions per a donar cabuda a més gent, aquell diari, la sortida del qual tantes i tantes esperances havia despertat a molts catalans, va haver de disminuir la seva tirada fins a nivells que feien perillar la seva existència. I mentre algun polític de Catalunya feia conèixer l'eslògan "Som sis milions", la realitat era que moltíssims d'aquests "sis milions", que econòmicament podien fer-ho, no eren ni abonats al diari, ni li feien cap mena de costat. Al diari en català, determinats sectors polítics i econòmicament importants, només li mostraren indiferència, abandonant-lo a la seva sort. A les sales d'espera, de metges, notaris, advocats, etc, bancs i establiments de tota mena que es guanyaven molt bé la vida, un diari en català no hi entrava, mentre que els símbols, del "Barça" lluïen per tot arreu d'aquell territori, que aleshores, en català, se'n deia: Catalunya. Es venien mitjons, calçotets, elàstics, gorres, samarretes, rellotges, escuts pels cotxes etc. etc. amb el símbol del "Barça", mentre que al mateix temps, del diari només en sortien uns 30,000 de mitjana diària i arreu s'anunciava: "Som sis milions". Els investigadors actuals, especialitzats en idiomes ja no utilitzats, no troben explicació a la falta de seny i de previsió de determinats sectors de Valencians, de catalans i de les illes de no fer comprendre al poble valencià, català i al de les illes, que un diari també pot ser: "Més que un diari" i també, que una emissora de televisió, podia i havia de ser: " més que una emissora". Fer comprendre, que havien de ser uns mitjans amb els quals tot un poble-nació s'hi sentis ben identificat i unit per a mostrar als enemics de la seua llengua, la força política que representa tenir, darrera l'ideal polític, un diari de gran tiratge i una Televisió pròpia, fidel als ideals de llibertat de tot una nació. Però les emissores de ràdio i televisió, que s'autoconsideraven catalanes, es doblegaren a les lleis de mercat, on el futbol i la propaganda omplien d'una marea exagerada les seves hores de programació. Els diaris més venuts a Catalunya, eren els dedicats exclusivament a l'esport i en català no se'n publicà mai cap. Sembla que els mitjans de comunicació de Catalunya consideraven més important els debats sobre el tema futbol, que alertar i mentalitzar el poble que l'extinció de la pròpia llengua implicaria la pèrdua de la propia identitat nacional. Altres investigadors han arribat a la conclusió que un fet importat és que, per interessos econòmics, determinats grups, tan de Catalunya com de fora, fomentessin l'antagonisme -quan ja, políticament, no tenia justificació fer-ho -entre els seguidors dels dos equips de futbol que representaven Barcelona i Madrid. Actualment se'ns fa difícil imaginar, que aleshores, mentre jugaven el Barcelona contra el Madrid, els carrers de la ciutat de Barcelona quedessin gairebé vuits de gent. Això succeïa quan encara els catalans eren considerats "gent de seny". S'arribà als extrems, on guanyar els partits de futbol, jugant contra el Madrid, per a una gran majoria, era més important que guanyar més autonomia com nació. Aquesta actitud i els següents canvis generacionals van ser el pròleg d'una pèrdua constant de la consciència de nació i l'abandó de mica en mica de la llengua autoctona. Molts psicòlegs d'avui, dedueixen que el futbol, aleshores, s'utilitzava com una mena d'alienació gairebé col·lectiva per desviar la gent d'altres necessitats que aquella societat tenia. Mentre això succeïa l'oferta de partits de futbol augmentà tant, que el tema futbol, ocupà una gran part de l'actualitat quotidiana dels catalans. Tant augmentà l'oferta de competicions futbolístiques, que, consultant cròniques i diaris de l'època, podem afirmar que: "L'abundància -de futbol- matà la fam" de partits. Si hi afegim que l'equip de futbol Barcelona -i també el de Valencia i de Mallorca- era ja constituït amb una gran part d'esportistes mercenaris vinguts d'arreu del mon, ja gairebé era el mateix veure jugar el "Barça" que qualsevol altre equip d'arreu d'Europa. Poc a poc, el desencís es va anar infiltrant dins de l'esperit de tots aquells milers i milers de seguidors del "Barça" i el lema: "El Barça és mes que un club" ja no entabanava ni motivava la gent, com per molt de temps ho pogué fer. En decaure l'afecció al "Barça", decaigué també la consciència de nació i l'amor a la llengua. El poble català es trobà que no tenia res d'altre que fos "més que..." que l'aglutines, que unís totes les classes socials de Catalunya com ho aconseguí fer el "Barça". Sectors determinants de la societat catalana que ho havien de crear, no ho havien fet a temps. Perderen l'oportunitat de fer-ho mentre, dels seus propis errors polítics, culpaven gent de fora Catalunya i les picabaralles internes, políticament, els debilitava. Els catalans no tingueren on abocar els seu vertader sentit patriota, que d'altre part ja no era tant consistent com havia estat, perquè els seus avis l'havien exhaurit, gairebé tot, només cridant, dins l'estadi del C. F. Barcelona. Quan els estats europeus van haver de desaparèixer, en benefici d'una Europa compacte i unida, seguiren generacions que ja se sentien autèntics europeus, perquè la Unió Europea s'havia consolidat transformada en una: European Countrys Federation, que com a model, però més perfeccionat encara, havia adoptat el de la que fou la Confederació Helvetica. Les noves generacions d'Europeus, adoptaren un idioma que, a tot Europa, ja s'havia anant introduint, a finals del segle XX, junt amb els mitjans informàtics i, que passats uns decennis, es convertí en (OVE) "Oral and vernacular English" que, com arreu, s'adaptà ràpidament a l'actual (ICE) "International Colloquial English". Les conclusions de tots els investigadors actuals, sobre la desaparició de l'esperit de nació d'aquell poble i del seu l'idioma autòcton, són: l'individualisme dels seus individus, que ja n'era una característica, estar políticament fraccionats i, com conseqüència, el poc interès en fer pinya conjuntament, tots, entorn d'un sol ideal i de la seva llengua. Era un poble que havia estat ja massa temps políticament desunit i fraccionat i va caure en el parany que li preparà, qui els volia imposar una altra llengua, afavorint la "creació d'una llengua" paral·lela a l'autòctona. Aquest fet, aleshores feu enriolar als lingüístics més prestigiosos d'arreu. Els símbols del Barça van esdevenir un anacronisme i els encants n'eren plens. Aquell poble que només havia sabut unir-se entorn del "Barça", políticament, no va saber fer-ho, conjuntament i a temps, per a perdurar. Fraccionat i no tenint on abocar el seu patriotisme, es va diluir barrejat amb gent que vingueren de lluny, com aquells tres reis d'orient, que segons diu la llegenda, eren homes de diferent color de pell. Pere Vergés i Villalonga. (Catalunya) Publicat el 27/08/01 PROPAGANDA SUBLIMINAL RACISTA A LES TELEVISIONS ESPANYOLES La nova estratègia militar (dels"imperis") passarà per regular, controlar i manipular els mitjans de comunicació.(Alvin Toffler, científic nord-americà de Prospectiva) Els mèdia espanyols utilitzen sistemàticamente tota una sèrie de sofisticades tècniques i tàctiques de disseny, elaborades per especialistes de màrqueting i comunicació, per a les fites polítiques de l'oligarquia i del seu actual gestor, el PP. Cal dir que aquestes tàctiques exigeixen que el PP no faci veure que s'emmerda directament en res, perquè ha de donar sempre un perfil «de centre». Les campanyes racistes i intimidatòries contra Catalunya, el treball brut de manipular, intoxicar i atiar odis atàvics és treball dels mitjans de comunicació. Mentre, el PP ha de presentar-se sempre repentinat i perdonant-nos la vida amb indulgència, arreplegant els fruits madurs de les campanyes d'intoxicació sota forma de vots. Són les dues cares de la mateixa moneda, com el policia «bo» i el «nerviós» dels interrogatoris del temps de Franco. Els uns (Anson, COPE, ABC, Las Provincias...) són el puny de ferro, i es dediquen a fer safaris contra els catalans en exercici i a atiar la catalanofòbia més racial, ens presenten com a monstres o com a Neanderthalencs a parlar llengües extingides en llurs coves paleolítiques. Mentrestant, els altres (el PP suposadament de centre), amb guants de seda, es presenten com a magnànims-solidaris-equilibrats que,com a membres joves i dinàmics d'una moderna ONG, ens tendeixen generosament la mà i ens perdonen la vida (i de quan en quan,per a fer la gràcia a llurs incondicionals de sempre, fan com que senten els mèdia -i, clar, si ho diuen “todos” és perquè tenen raó-, i n'amollen alguna atacant-nos i menyspreant-nos “porque nos lo merecemos”). A nosaltres ens presenten com a monstres o com a neanderthalencs i ells es presenten com a magnànims solidaris equilibrats que ens tendeixen la mà. Com que no tenen cap partit important a la seva dreta, arramblen tots els vots: els de la dreta de sempre (que saben que és anticatalana a morir, com ells) i els del centre (que han acabat empassant-se que «los catalanes son muy malos»). «Too p'a ellos», com quan feien les amèriques, assassinant més de 100 milions d'indis. «Ellos» se la saben llarga, per qualque raó foren «espada de infieles, martillo de herejes y forja de imperios». Vegem ara alguns exemples quotidians d'aquestes tàctiques subliminals: -En les comèdies espanyoles («Manolo y compañía», Lina Morgan, etc.) els personatges són preferentment castellano-andalusos de classe treballadora o popular vivint a Madrid, o sia, elaborats prototipus de majoria social a fi que gran part dels televidents s'hi identifiquin directament o indirecta i de donar-los així no sols «exemples de normalitat» (ser madrileny, etc.) sinó també frases fetes, bromes, tòpics, facècies, etc. que després la gent pugui repetir ingènuament (en castellà, evidentment) en la seva vida quotidiana. En definitiva,allò que en anglès hom diu “patterns”, però en versió, diguem-ne, ”only Spanish”. D'aquesta manera,els dissenyadors del genocidi cultural pretenen enviar la cultura viva, la quotidianeïtat de les cultures no-castellanes, al museu paleontològic. O sia, una tàctica cultural genocida administrada en petites dosis, com feia la Vídua Negra. -La informació esportiva sol tractar de molt diferent manera segons quins equips, així, quan parlen del Barça sempre ressalten tot allò polèmic i callen les voltes que els àrbitres el perjudiquen. Quan el Barça juga, sol haver-hi algun “reportaje” al club més o menys modest que espera “el milagro” para derrotar al “todopoderoso Barcelona” (als modestos que s'enfronten als equips madrilenys no les fan aquests reportajes ). En canvi, del R.Madrid en parlen quasi sempre amb un to càlid, de proximitat, per a fer-lo simpàtic. Sovint tenen la barra d'entremesclar-hi cròniques rosa del fill de Raúl o de la núvia d'en tal, cosa que no solen fer amb cap altre equip. No debades els programes esportius solen fer-los seguidors del R.Madrid o del «Aleti», a «Prado del Reir». Quan juga la Selessión , la cosa és ben acurada i sistemàtica: les banderes espanyoles hi són repetidament ressaltades, “en una clima de” joia i entusiasme sano y deportivo. -Els presentadors llogats (que parlen en castellà exclusivament, of course ) solen tenir un to de veu especialment vibrant, que traspua una seguretat no pas insultant però sí exclusivista -per la seva gran claredat i rodonesa - i implícitament menyspreadora de qualsevol altra llengua que no sia la que estan usant en aquell moment, casualment el castellà. No oblidem pas que Franco tenia sociolingüistes per a millor planificar el complet genocidi lingüístic contra les llengües no castellanes. O el dictat del Consejo de Castilla de quan Felip V als Corregidores de Cataluña sobre la imposició del castellà (“que se procure el efecto sin que se note el cuidado”). Si això ho feien en aquella època, què no seran capaços de fer, subliminalment, en l'actual!. A tall d'exemple: una entrevista a TVE a una dona que acull en sa casa jovent francès que venia a Barcelona en un aplec de Taizè: “Sí, claro, nos podemos entender gracias a que hablamos castellano ” ( resumen de toda la información posible del tal encuentro , caldria dir-ne!) -El folklore queda monopolitzat pel pseudoflamenco (una versió embastardida de l'autèntic flamenco, on primen les facetes més individualistes, agressives i histèriques sobre el “cante hondo” i tot allò més líric i poètic), “elevat” oficialment des del seu orígen purament andalús a una mena de folklore oficial espanyol. El 90% del folklore que trauen les TV espanyoles (també les valencianes) és pseudoflamenc. Quasi el 10% restant se´l reparteixen “jotas” i xotis madrilenys. El folklore basc o català (o valencià, o mallorquí...) no hi apareix ni per casualitat:”El peor desprecio es no hacer aprecio”. ”Castilla...que desprecia cuanto ignora...”(Machado). No hi apareixen cançons en català, basc, gallec, etc. ni per casualitat,poden passar anys i anys abans de sentir-ne una, tot i que també paguem imposts i som ciutadans espanyols.Oficialment no existim: és el total “apartheid” cultural. Cal que els partits democràtics denunciïn aquest “apartheid”, que no callin més i que n'exigesquen la total dissolució. -En els concursos, les preguntes de geografia, història, etc. solen referir-se quasi sistemàticament a poblacions i fets de l'Espanya més profunda, preferentment l'Altiplà. «Pueblos recios y buenos españoles». La perifèria quasi ni apareixem, devem ser «no normals». El missatge inconscient que hi transmeten és: «los periféricos (nacionalistas y malos appañoles) no son gente culta y normal y por eso ni los sacamos, lo normal es ser de Cáceres y español hasta las cachas». O sia: «Sé culto, sé español. Sé normal, sé español. Sé solidario, sé español. Sé ciudadano del mundo, sé español» i «No españoles, a la basura (sean negros, judíos, moros o catalanes)». «Hay que sé appañol, que é güenoooo!, uii!». -Etc.etc. Com deia aquell analfabet, tot convençut, que una volta tragueren per TV3: « Tooh tendrían k'hablah appañó. Tor mundo tendría que sé Appaña. Tor mundo p'Appaña ». Veient-lo, hom comprèn tots els genocidis de l'Imperi espanyol i totes les seves «eñes». En el fons, aquest és el retrat robot del fons ideològic, cultural i vital de l'espanyolisme. Absolutament brutal però amb tàctiques molt subtils i refinades. Feixisme modern, subliminal i tecnològic sobre panderetes antigues i entranyables. Estimats conciutadans que ens saludem amb un «Bon dia!»: ens estan portant a les cambres de gas. Aquestes cambres de gas són els mass mèdia espanyols. RICARD COLOM Publicat el 02/07/01 AUTOODI, CULPA I METANOIA Els jurats de València adrecen lletra als de Barcelona i Ciutat: "car per tals e semblants certificacions hom guarda sos amics e sa nació de prendre dan" ( 24.10.1374 ). L' autoodi contra uns trets neutres (la pròpia llengua, per exemple) és fals i a utodestructiu, però la culpa pot ser ben autoconstructiva o redreçadora. Vejam, és que tot ho fem bé?. I si no ho fem bé, no ens caldrà autorevisar-nos per a millorar?. Ara bé, si no tenim cap sentiment de culpa (com proposen sovint les noves tècniques doasyouwant , orientalismes, etc.), això és neoliberalisme pur, o sia, postmodernisme. Crearem o fomentarem la psicopatia social, la irresponsabilitat (com passa cal nacionalisme català,tan agnòstic i "modern", a diferència de l'irlandès,el basc,el polonès,el palestinià,etc.). Record haver vist una historieta dels Simpson,tan divertida com sempre,amb aquest tema: les sessions d'un curs d'autoestima com a excusa front a la culpabilitat i la irreponsabilitat consegüent. Aquesta historieta no tenia pèrdua, feia una sàtira sagnant sobre aquests cursets d'autoestima- doasyouwant. Sense autocrítica és impossible millorar. Altrament, entre l'agnosticisme sol haver-hi una idea força errada del que és el sentiment de culpa evangèlic, a causa bàsicament de la deformació nacionalcatòlica. En el grec en què està escrit el Nou Testament originari repenediment, conversió (mots llatins tan desgastats que, com molts termes religiosos, s'han momificat i desviat en llur significació originària) es diu "metanoia" , que té un sentit ben positiu de reequilibri vital i força vibrant, tan diferent de la apatia, feblesa i desequilibri que constantment són palesos entre prou nacionalistes i catalans. O sia, no res a veure amb els tòpics copets al pit i el collet tort. Metanoia és un concepte psicològic i moral, traduït pel terme català, provinent del llatí , "penediment", "conversió" de connotacions religioses. Vol dir equilibri sobre la realitat (la veritat, la fe): en hebreu "creure" (fe) prové del mot hebreu que significa "roca", en grec prové d'un altre que significa "desvetllar les coses amagades". "El mot grec metanoia no guarda cap relació amb el remordiment pel pecat, amb el qual confonem el penediment en els nostres idiomes moderns. Etimològicament vol dir: canvi de mentalitat, anar més lluny del pensament . Expressions bíbliques paral·leles són rebre un nou cor de carn, negar-se a si mateix, fer-se com un nin, nàixer de nou ...El ver penediment és una revisió de les proporcions. Enmig hi ha Déu. Jo sóc d'immensa vàlua, però un sol entre milers de milions...". (Richard Wurmbrand, pastor protestant de la minoria alemanya a Romania, tancat durant anys en incomunicació pel règim nazi d'Antonescu i pel stalinià de Ceaucescu). L'origen dels mots religiosos està ple de coses així, cosa que els traductors bíblics coneixen bé per a traduir i adaptar culturalment el sentit originari (per ex., la Bíblia als indis motilons tradueix "creure en Déu" com a "estar suspès en una hamaca sostinguda per Déu" ; o expressa l'encarnació com a "fer-se formiga" -a causa d'una llegenda motilona). "Església" ve del grec "ek-klesía": "ek", afora, "klesía", cridat, crida, vol significar "cridat afora" (del món, de la vana manera de viure), i té el mateix sentit que en hebreu/arameu "fariseu" o "sant(ificat)", que vol dir "apartat" (de la contaminació/maldat mundana). Em recorda vagament aquella bella citació d'en Khalil Jubran, del dissident/idealista que s'adreça als seus compatriotes: "El vostre pensament és el de les xerrameques i els falsos plaers. El meu és el pensament d'aquell perdut en sa pròpia terra, estranger dins sa pròpia nació, solitari entre sos parents i amics. El vostre pensament fa sonar trompetes quan balleu. El meu prefereix l'angoixa de mort a la vostra música i dansa. El vostre pensament us fa aspirar a títols i càrrecs. El meu m'exhorta a servir amb humilitat. El vostre pensament diferencia el pragmàtic de l'idealista. El meu descobreix que la vida és una, i que ses mesures i pesos no coincideixen pas amb els vostres. Aquell que etiquetes d'idealista, pot ser un home pràctic. El vostre infon arrogància i superioritat dins els cors. El meu sembra l'amor a la pau i el desig d'independència. Vosaltres teniu el vostre pensament i jo el meu". (Khalil Jubran, 1883-1931, escriptor i artista libanés). El verb "meta-noeseîn" , corresponent a "metanoia", vol dir: "meta", més enllà; "noeseîn", (forma de) pensar. O sia, anar més enllà en la manera de pensar o canviar (el sentit de) la manera de pensar. Una cosa així com aquella cançó d'en Llac: "Més lluny, cal anar més lluny, dels arbres caiguts, que ara ens empresonen...". Aquest concepte de la metanoia és especialment interessant per a la nostra situació, molt productiu en potència, com si diguéssim de la crítica mobilitzadora, com la dels profetes d'Israel. És complementari, però en positiu, de l'autoodi. El modernisme regeneracionista era metanoic sens dubte. I és més aclaridor que no pas el concepte d' autoestima , que em sembla més ambigu i més manipulable. Els termes originaris bíblics són extraordinàriament vitals i no tenen res de religiosos, i vet ací la gran confusió, l'obra del satanàs clericalista i cesarista: fer d'allò vital i alliberador una cosa castrant, re ligiosa i morta a fi de dominar consciències, explotar-les psíquicament i anímicament. Dissortadament, això sempre ho han entès molt bé els nostres enemics, mentre que nosaltres ben poc. I, doncs, ens han enganyat com han volgut. I continuen fent-ho a pler. LA "CULPA" DE LES DONES VIOLADES. Els homes tendim més al cartesianisme, les dones han tendit més a ser intuïtives (trob que per haver estat molt discriminades i per tenir menys força física, han desplegat més intensament aspectes psíquics i anímics, per a bé i per a mal). Les dones violades tenen un sentiment de culpabilitat que té prou relació amb l'autoodi. Però elles són més intuïtives i, en el fons, tant en l'autoodi com en les violacions, s'ensumen que quelcom hi fa figa, que podrien haver actuat altrament, etc. En fi, quan ens passa quelcom de greu sempre pensem q podríem haver-ho fet millor, i tenim raó. O no?. Però havíem de procurar preveure més les coses, per suposat. El mateix autoodi lingüístic és pensar també que quelcom fa figa en la llengua discriminada i "de segona", però no voler identificar la raó i la justícia en l'afer, no voler-hi ser honest. RICARD COLOM Publicat el 25/06/01 VALÈNCIA VALENCIÀ La situació de la llengua Catalana a Catalunya sembla estar passant una bona època. Ja fa anys que s'han oblidat els prejudicis contra la llengua a la mateixa Catalunya. Les persones que hi van a viure tenen assumit que hi ha una nova llengua que han de aprendre. La cultura es va desenvolupant d'acord amb el factor fonamental que és la llengua, i diversos artistes de diferents especialitats desenvolupen la seva tasca en el seu propi idioma. Quasi tot el món parla Català a Catalunya. Bé, això es el que sembla, que la situació s'està estabilitzant. No obstant això, no vull dir que no queden coses per fer. En queden, i moltes. La situació a València no pot ser més diferent. Potser és un problema de ideologies enfrontades. Potser és un problema de mandra. O potser siga el voler o no identificar-se amb Catalunya. No ho se. A València hi ha massa factors diferents per considerar. I és en la mateixa ciutat de València on conflueixen tots els factors. Si, a la província i la ciutat de València es podria parlar de esquizofrènia lingüística. La batalla entre el Castellà (el ‘Espanyol' dirien alguns) i el Valencià (el Català potser dirien uns altres) va més enllà de totes les possibilitats. Tot depèn de la zona de València on estigues. Jo mateix he sigut testimoni de gent de València dient que ‘ yo no hablo valenciano, que és de pueblo' . Es comprensible. A la època franquista, no es podia parlar Valencià a la capital, i als pobles el control que es feia no era tan esfereïdor. Però el que es cert, és que a València la gent sap parlar el Valencià (o el Català, com vulgueu, no anem a entrar en el problema de les ‘denominacions d'origen' ara), però no s'atreveixen. Un altre element interessant en este punt seria el polític: no hi ha dubte de que València pot ser considerada pels governants com un segon Madrid, on es proven les noves lleis per a instaurar-les es a tot l'estat després...com es pot parlar altra llengua que no siga Castellà en este sentit? Ni el mateix president de la comunitat és Valencià, ni parle la llengua?? No obstant, a la mateixa capital del Regne també es pot trobar la actitud totalment contraria. La de les persones que no parlen el Castellà ni per respecte a la persona no valencianoparlant. Consideren que això és una mida de força contra els castellans. S'equivoquen. Les llengües estan fetes per que la gent s'entenga, i per desenvolupar una cultura pròpia. No es deu utilitzar d'esta manera com a instrument de pressió. I entre tots dos extrems... infinitud de possibilitats. Des de gent que ‘ habla valenciano en círculos reducidos ' fins els que van a les manifestacions i les festes per la llengua, envoltats amb la senyera de la barra blava comentant ‘ que bien nos lo vamos a pasar en la mani' , sí, en castellà. Un altra possibilitat va ser intentar una normativa valenciana, cosa que va resultar, en alguns casos, ridícula. La visió de cartells al Palau de la Música dient que ‘durant el desenrrollo del concert no us podeu alçar dels assients ', va ser, com a mínim per a riure i no parar. Bé, tot açò és part d'una evolució. Esperem que la esquizofrènia desaparega prompte, i que així es puga començar a crear una cultura plenament valenciana, que es nutri de les catalanes i perquè no? De les castellanes també. Mentrestant, només queda esperar, i usar la nostra llengua per a entendre-nos. Que és per a lo que serveix un idioma. Agustí Martínez Publicat el 30/04/01 El Castellà una llengua imposada? En aquests temps que corrent on tothom s'ompli la boca de ser el més tolerant del món, quan hom mostra un respecte envers tots els pensaments, encara hi ha gent que malauradament té les coses poc clares i la història per a ell no significa res. El discurs del rei d'Espanya, pel que fa a la llengua castellana ha denotat un menyspreu per aquelles llengües que han patit el seu setge més agressiu. Fins i tot el govern Mexicà s'ha molestat per les paraules: "Nunca fue la nuestra una lengua de imposición, sinó de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano" . És sorprenent les barbaritats que hom pot dir i quedar-se tant ample, com aquell que no vol la cosa. Només cal fer un petit repàs per la història i veure que el Castellà ha estat imposat, no només un cop al llarg de la història sinó més d'un i no només a Catalunya, País Valencià i Balears sinó a l'Amèrica Llatina (curiós nom). Les llengües indígenes no són llengües dignes d'un respecte que en el seu dia els colonitzadors d'aquelles terres no van tenir? Potser el Català, el Euskera, el Gallec, ... no és mereixen un respecte?. No podem viure en la nostra llengua dignament? Tants anys de dictadura, tants anys d'imposició del Castellà per damunt d'altres llengües, no fan reflexionar que nosaltres tenim tant de dret com ells a viure i sentir com més ens plaga. Prou de fer el babau amb aquests temes. Jo personalment estic fart de la intolerància que mostren algunes persones, aquelles persones que pensen que el Català no deixa de ser una cosa simbòlica una cosa folklòrica, una moda, un caprici, ... i és que el món està ple d'ignorants, i no em sap greu per aquells que s'han informat i tenen una certa cultura, i tot i això continuen pensant com pensen, sinó per aquells que no han tingut l'oportunitat de llegir i saber el que aquesta llengua, la catalana ha patit durant anys i panys. Dir que el Castellà no s'ha imposat mai, és com dir que el Català sempre s'ha ensenyat a l'escola, que sempre hem pogut parlar lliurement amb la nostra llengua i que fins i tot els nostres noms sempre s'han pogut posar en català. Em sento cansat de parlar i parlar, de fer veure un punt de vista que ells no estan disposats a acceptar, ni tant sols respectar. Cansat de defensar allò que no hauria de fer falta que es defenses, cansat de sentir barbaritats, cansat de lluitar contra la incomprensió de la gent. Cansat però vençut, continuaré amb la meua tasca, ja que de mica en mica s'omple la pica. Ànim a tots! Joan Josep Caballé i Ponsa Publicat el 08/01/01 Els valencians tenim un problema Bé, sóc un jove del País Valencià. La meua visió sobre el nacionalisme valencià és que no avancem perquè estem dividits: blavers i pancatalanistes. La qüestió de la llengua està molt clara. Català i prou, encara que jo li diga familiarment valencià; per això reclame un major flexibilitat a l'hora d'acceptar, no sols vocabulari, sinó també estructures oracionals pròpies de la nostra variant per part de les autoritats lingüístiques. Un exemple: segons la normativa, no es pot dir: "No m'agrada molt", has de dir "No m'agrada gaire"; què passa??.. Que al País Valencià el gaire no s'empra, és un desconegut total. Per què es neguen a acceptar esta acepció del "molt" com a normatiu. És com si ara l'IEC us diguera als catalans: No podeu dir patata perquè és un castellanisme, heu de dir creïlla. La reacció més normal seria de desaprovació, i quan això passa molt sovint, ix una reacció de rebuig vers la llengua, i de dir "Jo no parle català, el valencià és un altra llengua". Crec que dins el possible, cal ser més flexible, i ja no només dins el valencià, sinó també al lleidatà, tortosí, balears... Bé, a part d'això, la qüestió: Jo sóc català??!! Crec que no mereix la pena discutir-ho!! Vull dir, a mi no m'ix del cor dir, sóc català!! A més a més, mai hem sigut catalans. Jaume I ho va voler així, quatre regnes independents dins una confederació: Catalunya, Aragó, València i Mallorca!! Doncs lluitem per això!!... És clar que tenim una mateixa cultura, uns mateixos costums, i cal reforçar-los, cal promoure l'intercanvi, però tots dins uns PAÏSOS catalans, països en plural. Compartim una mateixa senyera, però xe, la majoria dels valencians no volem deixar Madrid per a arribar a Barcelona, sinó a València!! Ara, cal lluitar tots junts, per descomptat, però crec que cal que els catalans us adoneu d'això: SOM DIFERENTS, ENCARA QUE SIGUEM IGUALS. Els valencians no volem ser catalans del sud, o que als catalans us agradaria ser valencians del nord?! Lluitem tots alhora i aconseguirem el que volem, aconseguirem tres països independents i alhora germans i per què no??... confederats, ja ho érem a l'Edat Mitjana i ens anava prou bé no?? Però no crec que pel fet de parlar català una persona, haja de ser catalana. Jo ho dic amb orgull, parle català i sóc valencià, i no sóc jo l'únic que pensa així, més aviat som la majoria dels valencians el qui pensem així. Però els extrems no cedeixen ni els blavers ni els pancatalanistes. Per això no avancem, no ens aclarim. Per què no unir-nos i lluitar des de tots els racons per un País Valencià una Catalunya i unes Illes sense renunciar a una posterior confederació??!! Recolzant-nos i anant de la mà, podrem aconseguir tot allò que ens proposem. La meua visió a llarg termini seria un model com el de l'Edat Mitjana. Diguem tres parlaments propis, on cadascú tinga els seus òrgans de govern i un de "federal" on a la vegada, defensem els nostre interessos amb una veu comuna. A estes coses li diuen utopies, però jo, com qualsevol utòpic, seguiré lluitant per ella... i... crec que no sóc l'únic no??? Amics, reflexionem i fins prompte!! L'Enfarinat d'Ibi (País Valencià) Publicat el 08/01/01 2000 anys?, un bocí de temps! Quina expectativa! Quina eufòria! Fins i tot podríem dir: Quin enrenou! Tot perquè s'acaba el segon mil·lenni de l'Era Cristiana. Dos mil anys que no hem d'oblidar, han estat comptats tenint com a referència la naixença de Jesucrist. Pere Vergés i Villalonga. (Catalunya) I tornem-hi! Un cop més l'analfabetisme del poder judicial espanyol pretén passar per sobre de la Universitat, del món de la cultura i de la romanística internacional. Un cop més haurem "d'acatar tot i no compartir" una sentència dictada o amb mala fe o amb la més absoluta ignorància. Però en quin país vivim? Quin país és aquest en què un tribunal superior de justícia pot prohibir a la Universitat l'ús del terme científic amb què es coneix internacionalment una llengua i saltar-se, de passada, una sentència en sentit contrari del Tribunal Constitucional de l'Estat en qüestió? Podem els sis milions de parlants d'aquesta llengua sense nom comú en tot el seu domini (amb perdó) permetre'ns el luxe d'acceptar un acte tal de terrorisme cultural? Poden els milions de persones cultes i intel·ligents, parlants de qualsevol llengua, acceptar-ho? Proposar la creació d'un moviment de desobediència civil contra les actuacions acientífiques de la Justícia espanyola podria portar-nos a ser acusats de deslleialtat envers el marc constitucional i estatutari o, directament, de terrorisme, però potser que ja està bé! (ja n'hi ha prou!). Un atac com aquest a la raó (i no parlo ja de llengües amenaçades ni de qüestions nacionals), un acte com aquest d'apologia de la incultura hauria de ser portada de tots els diaris i revistes, noticiaris televisius i radiofònics, objecte de condemnes solemnes i unànimes i de manifestacions multitudinàries. Perquè la incultura és la millor fàbrica de feixistes que es coneix, i si a sobre ve amb l'aval de "la Llei" i el silenci poruc de la ciutadania (mai se sap) i d'algun dels seus més alts representants, pot acabar no tenint remei. Enric de Vilalta i Pach Alfred (València) 29/05/00 Una frase dita per Jose Maria Garcia, àlias el “Butanito”, abans i després de la Final de la Copa de Europa, que enfrontava al Reial Madrid i al València. I ara bé, com vol que els seguidors del València estiguen contents, tot i haver perdut el seu equip, sols pel fet de que la copa vinga ha Espanya. I els seguidors del Barça, també han de estar contents? Senyor Butanito, vostè és un madridista que no sap donar una notícia objectiva. He de estar content per què la copa està a Espanya? ....Doncs no estic gens content, millor dit estic ben fotut, doncs la copa se l'ha dut el equip “imperial” aqueix equip que diuen que representa a “Espanya”, el equip on tothom porta senyeres de “Espanya”, i que sol cantar la cançó eixa de “Que viva espanya, rorororrooo” Jo hi vaig assistir a Paris, i una dona em digué que la gent de València no portava senyeres d'espanya, jo li digué que els Valencians no som espanyols, si no Valencians i germans dels Catalans, i que tots formen una nació mediterrània. Butanito, és vostè un feixista que volia fer un mosaic conjunt entre les dos aficions formant la senyera espanyola, - ja se sap roig, groc i roig -, Senyor Butanito, Açò no és Política, ni patriotisme espanyol !!!! Sol és un partit de futbol on juguen dos equips !!! i per mi juguen un Valencià – que és Català – i un espanyol, el equip de franco el qual digué que no baixava a segona i no baixà, el únic equip que se li permet passar eliminatòries sense jugar-les, al únic equip que segons la premsa de Madrid existeix... Ja se sap com diuen alguns “ El mejor equipo del mundo....” Alfred Alfred (València) 22/05/00 “Els nacionalistes Valencians, al igual que tots els dels Països Catalans, el que reclamem, és la utilització de la llengua pròpia que tenim i la independència respecte a espanya, això si, sense fronteres ni tancaments com fa espanya amb el nord d'Àfrica, nosaltres ho volem sols políticament, nosaltres ens controlem a nosaltres, no ens ha de controlar cap altre als seus interessos. El ben cert es que el castellà l'han imposat als Països Catalans amb calçador o amb armes, no hi ha que oblidar que el senyor Felip V a espanya o Felip d'Anjou a França ens lleva els furs, les pròpies lleis d'autogovern que teníem els Valencians, igual que als Aragonesos, Catalans o Mallorquins, tots aquestos pobles (llevat d'Aragó per diferents motius), tenen una llengua en comú i una cultura en comú, doncs tot açò que els Països Catalans ( se diu Països Catalans, per tenir en comú el Català com a llengua, i qui digui que no, és entrar en un debat acientífic i molt perjudicial per al País Valencià negar la igualtat entre el "Català" i el "Valencià", i una cultura molt semblant, a demés fa temps foren independents - Corona d'Aragó -, junt amb Catalunya Nord ( el Perpinyà i Rosselló), governant-se per si mateixes, en llibertat) tenia, ho va llevar tot sense causa justificable. Doncs perquè?, Per què ens tingueren que fotre llevant-nos lo que era nostre?. Ens prohibí utilitzar el Català, el Català que ens dugué el gran Jaume I aquest "únic Català" que naixé al Empordà i dic únic per que no neix un Valencià i un Mallorquí diferents en la mateixa època, ens imposà les lleis central, però que no s'adonà? !!!!!!Espanya, com l'espanya actual, ni existeix, ni va existir¡¡¡¡¡¡ Tan sols son una barrejada de cultures i pobles diferents baix el nom de "españa". La espanya del PP, (també el PSOE, però ja no tant doncs ha proposat una federació), vol unificar-ho tot sense respectar les particularitat i la seva pròpia història, doncs per açò lluitem per la nostra pròpia identitat, i no per ser una nació disfressada i ocupada per l'estat espanyol, ocupada, en el sentit militar, no en el sentit de la gent que ve de fora dels Països Catalans, Ací tothom és lliure per anar-hi allà on vulgui, però no per ocupar un poble amb armes. espanya es un conjunt de cultures i de diferents nacions unides per un centralista - el primer Felip V-, que no pintaven res unides, ni ho faran mai tot i que certs partits polítics estiguin encapotats. I a eixos partits polítics , jo els pregunto. Que és la mateixa cultura la de A Corunya que la de Donostia ?, o la mateixa que la de Sevilla? o la mateixa que la de Castelló? Doncs no és la mateixa, cadascun te unes cultures pròpies i unes llengües pròpies, Català, Galego , Euskera, Castellà Els Països Catalans estan ocupats per les forces militars, però, que no se donen compte?, ací no fa falta militars espanyols, el que volem per als Països Catalans, és un futur d'igualtat i llibertat, i tan sols des d'aquesta perspectiva se pot entendre la destrucció del Cabanyal, la crema dels boscos, la explotació laboral, la repressió policial, especulació urbanística, construcció de l'ave ( per on el govern central vol, desestimant els consells dels que viuen aquí), Però torno a insistir en la agressió contra els nostres Països, de segur es l'agressió més punyent la de negar-nos la nostra pròpia llengua, una llengua que es el primer signe definitori de la nostra Nació, una Nació que s'esten a tots els llocs on un "Bon dia" és respost amb un "Bon Dia" i no amb un "Buenos Dias" i damunt cara de mala llet. On estan el polítics actuals donant suport al valencià? se creuen que posant dos anuncis que diguin "En Valencià, clar que si" van a impulsar la utilització de la nostra llengua, això dic jo, com?, si el mateix president de la Generalitat no sap parlar Valencià, a mi em dona igual que sigui Murcià, com si és Somali, però home, almenys que tingui una mica de vergonya, sols un mica i aprengui Valencià, per l'amor de deu, un altre exemple, sense anar més lluny és l'alcaldessa de València, tampoc sap Valencià, sols falta que qui sap valencià li parli en castellà, com pot pretendre una Alcaldessa de València on el Valencià es "IDIOMA OFICIAL", repeteixo "IDIOMA OFICIAL" que no sàpiga parlar-lo, si la tal Maria Abradelo ha després, tot açò és vergonyós, i una ajuda que li tira Catalunya i Balears, per doblar pel·lícules d'estrena al català, ací al “Valencià”, i damunt estes doblades al Català de València les posarien a Catalunya i no accepten per ser Catalans, però que els hi han fet el Catalans, han matat? , doncs no m'ho explico. Per cert, On són els intel·lectuals blavers? ( contesto jo mateix, val? ) De blavers no hi ha cap intel·lectual perquè al tenir coneixements s'adonen de la realitat. Per finalitzar, als llibres esta tota la història de la confederació Catalano-Aragonesa, les glòries d'aquesta Confederació, el naixement de la llengua Catalana a l'Empordà, les fortes repressions durant el franquisme cap als Països Catalans, com hem sigut víctima de feixistes com Vicent Boix, "Las provincias son nada, el centro lo és todo", contínuament discriminats com "Perifèria" Per fi la gent se va donant compte de la realitat - ben cert que hi han coses exagerades, però això és com en totes les coses- i de la necessitat que tenen 11 milions de persones per viure lliures i en igualtat social, almenys en les ultimes eleccions els partits polítics nacionalistes tingueren una important pujada, al País Valencià per primera vegada el Bloc passà a unió valenciana i això es una nota important, i com digué Lluís Llach l'altre dia a la plaça de bous " Es hora de replantejar-se el nacionalisme ", referint-se als anomenats Països Catalans.” "L'extermini d'una llengua vol dir també l'extermini de la cultura de la qual la llengua és l'expressió" M. Sanchis Guarner. Alfred L'informe dels Drets Humans EUA: Un recull d'opinions M'ha sobtat i molt, quan vaig llegir al diari AVUI l'informe sobre drets humans del departament d'Estat dels Estats Units de 1999 que realitzen uns senyors mentre estan menjant una hamburguesa d'aquelles tant olioses amb molt de tot. I és que aquest senyors qüestionen la llei de Política Lingüística, argumentant que "moltes entitats castellanoparlants de Catalunya critiquen la llei del català perquè discrimina els ciutadans de parla castellana i perquè imposa l'hegemonia lingüística en una població diversa" , és curiós com sempre aquestes opinions no són mai contrastades i sempre, sempre l'hegemonia lingüística vingui del mateix cantó. I tenen raó, ja que el català és hegemònic en la premsa escrita, tothom sap que és impossible trobar una revista d'informàtica en castellà, totes estan en català, quina injustícia!, hom sap que totes les pel·lícules es fan en castellà i que el famós i polèmic decret de la Generalitat, sobre el cinema, vol introduir el castellà a la nostra cartellera per a fomentar la diversitat lingüística, però és sabut que hi ha problemes amb les “majors” en aquest sentit ja que és neguen a doblar al castellà i a més a més volen una subvenció per al doblatge de les pel·lícules. Veritablement els castellanoparlants també tenen moltes dificultats alhora d'anar als judicis ja que aquests és fan íntegra i exclusivament en català i no poden fer ús de ser jutjats ja que no entenen el català. Per aquestes raons i moltes més els hauria de donar la raó a aquests senyors dels Estats Units que diuen que a Catalunya el castellà està discriminat. Doncs si, avui per avui és impossible viure a Catalunya només sabent el castellà, no és pot llegir (tot està en català), no és pot veure la televisió (totes emeten en català), no et poden fer un judici en la teua llengua (tots els judicis es realitzen en català) i és que fins i tot els castellanoparlants tenen veritables problemes per a comprar productes alimentaris ja que aquests figuren exclusivament en català i no són capaços de distingir els macarrons dels pèsols. Joan Josep Caballé i Ponsa |
Envieu els vostres articles d'opinió a encatala@encatala.org |