El títol d’aquesta entra deu haver-vos sobtat. Normalment els moviments que reivindiquen la normalització lingüística del català estan fortament lligats al nacionalisme català, de manera que sembla molt difícil dissociar llengua de nacionalisme.

Ara bé, hi ha moltes persones que parlen català i això no vol dir que siguen nacionalistes. El català és un patrimoni de tota la ciutadania dels Països Catalans i, des del meu punt de vista, el català i totes les altres llengües han de ser considerades com a patrimonis culturals de la humanitat.

He dit al paràgraf anterior que es pot parlar català sense ser nacionalista, això és totalment evident. També crec que es pot defensar el català sense ser nacionalista, per l’empenta d’evitar la desaparició o la reducció d’un patrimoni universal, que és com jo entenc les llengües.

Però… a què em referisc amb “parle català perquè no sóc nacionalista”?

Veig el nacionalisme com un equivalent a l’autoestima, estima a allò que ens és propi, defensa d’això que ens és propi. L’autoestima és l’estima per la nostra pròpia persona (totalment necessària sempre que no esdevinga egocentrisme); el nacionalisme, l’estima pel nostre país, per la cultura que hem viscut des del bressol.

Però el meu cas és molt particular. Si heu llegit l’entrada “Plaça de Baix”, podreu imaginar-vos en quin context cultural he crescut. Sóc nascut a Elda, una ciutat monolingüe castellana des de fa tres segles i visc a Petrer (que forma conurbació amb Elda), on el valencià se sent ben poc al carrer i només el 10% dels xiquets han rebut el valencià per via familiar. La meua família parla castellà; la meua ascendència catalanoparlant més propera és un besavi alcoià (la meua àvia sap parlar valencià però ni el parlava amb son pare, ni l’ha parlat als fills i als néts).

En resum, en termes lingüístics i culturals, el meu context familiar i social ha estat sempre 100% castellà. Aleshores, l’únic nacionalisme que podria tenir jo, és un altre. Jo no el tinc, però molts al meu voltant sí que el tenen.

Quan, durant les festes de Moros i Cristians de Petrer, baixen a Sant Bonifaci des de l’ermita, sona l’himne nacional espanyol i als balcons del poble hi ha banderes espanyoles. La gent diu que no es pot ser “tan tancat com els catalans, que volen que a Catalunya només es parle català”. Tanmateix, quan al litoral alacantí apareixen comerços amb el rètol en anglès i on els botiguers no saben l’espanyol, el punt de vista d’aquesta gent canvia.

És aleshores quan jo dic que parle català perquè no sóc nacionalista. He crescut en un context totalment castellà-espanyol, però això no m’ha d’impedir, ni m’impedeix, ser capaç d’estimar altres llengües i cultures a l’igual que estime la que he rebut al meu entorn més immediat. Per això, perquè no sóc nacionalista, encara que la meua família només parla en castellà, encara que al meu barri només es parla en castellà, m’agrada obrir el meu cor a altres llengües, siguen majoritàries (anglès, francès) o minoritàries (català) i fer-les meues.

Sempre m’ha agradat estudiar idiomes i, encara que els meus estudis no van per aquest camí, l’estudi de llengües sempre em continua interessant (i molt!).

El nivell d’idiomes de les nostres escoles i instituts no és massa alt, de manera que des de fa molts anys estudie anglès a l’acadèmia Castillo d’Elda que està a quatre carrers de ma casa; jo visc a Petrer però la frontera és just davant ma casa.

Elda és una ciutat 100% castellanoparlant des de fa tres segles. Una vegada les nostres comarques, em referisc al sud del País Valencià, van ser incorporades al Regne de València, hi va haver repoblació cristiana d’origen català. Tanmateix, aquests nous pobladors van ser minoria front a la població musulmana (després coneguts com a moriscos) que parlaven una variant de l’àrab que els cristians anomenaven “algaravia”. Quan el 1609 Felip III de Castella (II d’Aragó i Portugal i IV de Borgonya) va aprovar l’expulsió dels moriscos, les nostres terres quedaren despoblades. La posterior repoblació al llarg del segle XVII va provocar una modificació de la frontera lingüística: Petrer es va mantenir catalanoparlant (els nous pobladors provenien de pobles catalanoparlants de la muntanya alacantina) i Elda es va castellanitzar (bona part dels nous pobladors eren d’origen castellà i murcià). Des d’aleshores i fins al dia d’avui, la discriminació del català a partir dels Decrets de Nova Planta i la immigració castellana dels anys 60 del segle passat, de la qual sóc descendent, han provocat que l’anomenada “frontera lingüística” que teòricament hauria de separar localitats de parla valenciana/catalana, d’una banda, i localitats de parla castellana, de l’altra, esdevinga una frontera que separa localitats monolingües castellanes d’altres localitats on part de la població també és monolingüe castellana i una altra part (bastant minoritzada en el cas petrerí) parla valencià i castellà, amb exclusivitat del castellà en certs àmbits d’ús. A més, cal que tinguem en compte que a les localitats monolingües castellanes, cas d’Elda, ni tan sols l’assignatura de valencià és obligatòria (els pares dels alumnes poden sol·licitar-ne l’exempció).

Després d’aquest xicotet resum sociolingüístic, us deveu preguntar per què el títol d’aquesta entrada és “La Plaça de Baix”. L’he triat per una anècdota que vull contar-vos, il·lustrativa de la situació de minorització del valencià a les nostres comarques i de l’escàs prestigi que té en usos públics.

Enguany, a l’acadèmia “Castillo” d’Elda, on estudie anglès, ens han posat un professor nadiu per a les classes orals. Es diu Ian i és de la ciutat anglesa de Southampton, famosa perquè del seu port va partir el Titànic en el seu únic viatge. Ian és jubilat i és un dels 92.000 ciutadans britànics (aquesta xifra va aparèixer al periòdic però podrien ser-ne més) que viuen a les comarques alacantines. La majoria d’ells viu a urbanitzacions o xalets i resten bastant aïllats de la resta de la gent; molts només es reuneixen amb altres anglesos, van a bars d’anglesos i veuen la televisió per satèl·lit en anglès.

Ian és diferent. La seua dona és espanyola, han viscut molts anys a l’Estat espanyol i ell parla perfectament el castellà; no és un d’aquests anglesos que viuen aïllats a les seues particulars “colònies britàniques”.

Un dia, a la classe oral, estàvem parlant d’un tema relacionat amb Petrer, no recorde de què parlàvem. Vaig comentar una cosa sobre la Plaça de Baix, on hi ha el nostre ajuntament. Ian em va interrompre perquè no entenia que estava dient. Li vaig explicar que aquest nom era en valencià. Sorpresa!!! Ell em va dir que des que viu a Petrer mai no ha sentit a ningú parlant en valencià i que sabia de l’existència d’una altra llengua al País Valencià (per a ell, the Community), però no sabia que es parlara a Petrer.

Si Ian, integrat a la nostra societat té aquest desconeixement sobre el fet lingüístic, quina idea deuen tenir els anglesos que viuen en urbanitzacions aïllades? Per alguna casualitat és possible que sàpiguen alguna cosa que vaja més enllà de Spain, the Sun, paella, olé?? Què futur ens espera amb tantes urbanitzacions com s’estan construint? Diferents societats al mateix territori? Em pareix perfecte que el nostre país done la benvinguda a nous ciutadans i noves ciutadanes, però cal posar en marxa polítiques d’integració si no volem tenir greus problemes en el futur per manca de cohesió social.

Per què he escrit “Óscars” amb accent tancat en comptes de obert? Ho entendreu si llegiu aquesta entrada.

Ahir, mentre em vestia per anar-me’n a la universitat, tenia posada la TV3, que emetia els informatius del 3/24. Albert Elfa, el corresponsal a Los Ángeles, explicava en la seua crònica quines pel·lícules havien rebut els diferents premis de l’acadèmia del cinema dels Estats Units.

“El laberinto del fauno” va ser una de les premiades. En aquest cas, encara que la crònica siga en català, té sentit dir el títol en castellà perquè parlem d’una coproducció hispano-mexicana, la llengua original de la qual és l’espanyol.

Tanmateix, em va sorprendre, que segons el corresponsal de la TV3 una altra de les pel·lícules premiades va ser “El último rey de Escocia” (premi al millor actor protagonista). Emmm…? Aquesta pel·lícula és espanyola o d’algun país de parla hispana? No. La llengua de la pel·lícula és l’anglès. Aleshores, caldria dir el títol en català (la llengua de la crònica) o en anglès (la llengua original de la pel·lícula). El fet de dir el títol en castellà és un símptoma d’interferència lingüística.

Algun lector podria pensar que el meu posicionament és radical contra el castellà. Això no és cert; no tinc res contra el castellà (què en podria tenir si és la llengua de la meua família?). El problema és un altre.

Si volem que el català siga una llengua d’ús normal, hem d’aconseguir que siga present a tots els àmbits d’ús (res de nou) i això inclou el fet de traduir el títol de pel·lícules, obres de teatre o llibres estrangers quan no usem el títol de la versió original.

A partir d’ara intentaré anar posant alguna imatge interessant trobada per la xarxa. La primera per al compnay Ebe i animar-lo des d’aquí a que faci el seu fotobloc en català que és la teua llengua.

ELS IX PREMIS TIRANT EMETEN CINEMA EN VALENCIÀ A LA CASA DE CULTURA DE SANT JOAN D’ALACANT

(Programació del web de la Fundació Societat i Progrés.)

Sant Joan de Alacant
Saló d’Actes de la Casa Cultura
Plaça Josep Carreras

DIJOUS, 1 DE MARÇ
20.00 h. Cicle Cinema Valencià en Valencià
— DRIPPING, de Vicent Monsonís. 100′

DISSABTE, 3 DE MARÇ
18.00 h. Cicle Cinema Valencià en Valencià. Sessió Infantil
— ELS NIMBES, de Raúl Díez. 48′
— DR. FRANKY, de Carles Pastor. 6′30”
— PUMBY, de José Sanchis Grau. 26′
— CARAGOLÍMPICS, de Pancho Monleón. 6′30”

20.00 h. Cicle Cinema Valencià en Valencià
— L’ILLA DE L’HOLANDÉS, de Sigfrid Monleón. 147′

Més informació ací

QUART CONCURS UNIVERSITARI DE NARRATIVA EN VALENCIÀ PREMIS SAMBORI

La Fundació Sambori, la Universitat de València, la Universitat Politècnica de València, la Universitat d’Alacant, la Universitat Jaume I de Castelló i la Universitat Miguel Hernández d’Elx, convoquen el Quart Concurs Universitari de Narrativa en Valencià Sambori, adreçat a tot l’estudiantat universitari de les esmentades universitats.

Termini fins al 9 de març

Consulteu-ne les bases ací

A c u d i t

Després de mig segle d’harmonia matrimonial, ell mor. Poc temps després ella també mor i va al cel, on troba el marit i corre fins a ell, dient-li:

- Estimaaaaat! Que bé trobar-te!!
I ell respon:

- Eh!, eh! atura el carro! El tracte va ser: “FINS QUE LA MORT ENS SEPARI”

El 7 de març proper l’Associació d’Amics de la Bressola farà una Assemblea General ben especial, coincidint amb el curs en què es commemora el trentè aniversari de la Bressola. L’Assemblea, que es farà a l’Auditori del Museu d’Història de Catalunya a partir de dos quarts de vuit del vespre, és una magnífica oportunitat per conèixer de primera mà la situació de la Bressola i la feina dels Amics.

 L’Assemblea comptarà amb la presència de l’associació nord-catalana d’empresaris Fem Feina, que entre més qüestions impulsa la retolació bilingüe de productes i ha creat l’etiqueta ‘Fet aquí’.  Aquesta mateixa associació oferirà als assistents una degustació de productes nord-catalans.

La Bressola, 30 anys d’Escola Catalana

“…l’ús del català repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa…”: el 2 d’abril de l’any 1700, avui fa més de 300 anys, Lluís XIV va signar l’edicte de prohibició del català a l’actual Catalunya Nord, annexionada a la corona francesa mercès al Tractat dels Pirineus de 1659.

Benvolgudes lectores i benvolguts lectors del bloc de encatala.cat:

Tinc l’honor d’haver estat convidat a escriure en aquest espai i com que és la primera vegada que ho faig, crec que és convenient que em presente breument.

Em dic David, tinc 19 anys, estudie a la Universitat d’Alacant. La meua llengua familiar és el castellà, però he adoptat el català com a segona llengua d’ús, en un dels contextos geogràfics en què la llengua catalana té un major perill d’extinció.

Als meus escrits, podria dedicar-me a donar dades. Per exemple… sabeu quin es el percentatge de persones que declaren saber parlar valencià a les comarques d’Alacant? Doncs aproximadament, el 25%

Sí, de vegades ho faré, això de donar dades. Tanmateix, el meu objectiu principal seran les anècdotes. Les anècdotes de com una persona jove, parlant d’una llengua majoritària i dominant, imita els salmons i comença a nadar contra corrent, tot adoptant una llengua minoritària i minoritzada, que de vegades ni tan sols és estimada per aquells qui l’han apresa des del bressol.

Amb les meues històries descobrireu com ser un nou-catalanoparlant és sovint més difícil que ser catalanoparlant.

Ja tenim el domini encatala.cat ara ens queda la feina més dura, que tot funcione i de moment la base de dades de l’anterior bloc em dona problemes, però vaja com sempre de mica en mica s’omple la pica.

Qualsevol suggeriment us podeu adreçar a bloc@encatala.cat

Avui naix el bloc de encatala.org, a veure si entre tots el mantenim viu durant molt de temps.
Novetat a la web, s’ha inclós un apartat amb nous acudits, cada cert temps en posaré de nous. Espero rebre els vostres, els podeu enviar a bloc@encatala.cat Disculpeu les possibles errades del bloc, estem de proves i com sempre de mica en mica s’omple la pica.

Acudit

Un pianista basc va a donar un concert a Washington i els organitzadors silencien el seu origen. El pianista entra i, com és habitual, el públic aplaudeix. Llavors, s’escolta algú que crida: “Gora Euzkadi”. AL final del concert, els organitzadors s’apropen al que havia cridat i li pregunten:
- Com ha sabut que el pianista era basc?
- Molt senzill. Tots els pianistes d’aquest món empenyen la banqueta cap al piano, mentre que aquest ha empès el piano cap a la banqueta.