Aquest també és un espai obert a tothom que vulgui dir la seua, ens podeu enviar els vostres articles d’opinió a bloc@encatala.cat i amb molt de gust els publicarem en aquest apartat.

———————————————————–

Mètodes bàsics de manipulació. La televisió pública madrilenya

El passat dilluns 5 de desembre el PP va anunciar que emplaçaria al Congrés una proposició no de llei per tal que « no se persiga a ningún ciudadano español por la lengua que utilice». Seria d’agrair aquest detall de bona voluntat per part d’aquest partit si hagués volgut fer menció a la situació de clara diglòssia que pateixen el català, el basc i el gallec a algunes zones i no diguem ja a unes certes èpoques. Seria d’agrair, dic, malgrat arribar 300 anys tard, per dir alguna cosa.

No obstant, aquesta proposta ha estat motivada pel fet que, en opinió dels populars, el Govern de Catalunya es dedica a « investigar, inspeccionar y sancionar a empresas privadas por utilizar rótulos o dirigirse a sus clientes en castellano», al·ludint a les sancions que es preveuen per l’incompliment de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, article 32.3: «La senyalització i els cartells d’informació general de caràcter fix i els documents d’oferta de serveis per a les persones usuàries i consumidores dels establiments oberts al públic han d’ésser redactats, almenys, en català. Aquesta norma no s’aplica a les marques, als noms comercials i als rètols emparats per la legislació de la propietat industrial .».

Aquesta llei, segons indica el PP, constitueix una clara vulneració de l’article 3 de la Constitució Espanyola, doncs allí només s’imposa a la ciutadania el deure de conèixer el castellà. I vulnera també l’article 14, afegeixen, on es consagra la igualtat de tots els espanyols davant la llei, sens que pugui existir cap discriminació per raó de « raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social». Pel moment ignorem si la defensa d’aquest article els portarà també a elevar davant el Congrés cap protesta envers la institució monàrquica. Un dels mitjans de comunicació que es va fer eco de la notícia va ser el programa matinal “Alto y claro” de Telemadrid, conduït per Curry Valenzuela, del 5 de desembre. Podeu descarregar-vos d’ aquí un vídeo de 3 minuts de durada per veure el seguiment que s’hi va fer de la notícia. (Moltes gràcies a en David Jiménez)

«Si tú tienes un night club y se llama “Le Parisien”, no importa; pero si te llamas “La Parisina”, ¡te ponen una multa!», es queixa la Curry en el programa. Un tertulià mostra convençut el mateix parer: «¡Claro!». Tanmateix, la llei a què fa referència explicita que « Aquesta norma no s’aplica a les marques, als noms comercials i als rètols emparats per la legislació de la propietat industrial .». ¿Desconeixement? Suposo.

Els participants del col·loqui van soltant-se poc a poc. Un d’ells manifesta: «Y peor todavía. Tú imagínate que pongas un restaurante que se llame Madrid. Estás perdido.». Una altra tertuliana conjectura: «Y como el menú sea tortilla española y cocidito madrileño, ya es que, bueno… acabas en la cárcel».

No contents amb l’espectacle circense que estan donant, moments després en la seqüència, a la Curry se li escapa: «Esto de poner una multa a quien habla en castellano…».

¡Home, amb mitjans de comunicació així, qualsevol entén que la visió dels catalans des d’aquest costat de l’Ebre sigui la que és!

Però el problema que hi ha amb els programes aquests, que punxen al fetge del televident sensible, és que tenen vocació de veracitat. Si aquesta notícia fos donada de la mateixa manera pel programa Gomaespuma, jo em pixaria de riure. Però la va emetre una cadena de televisió pública, que també pago jo, a un programa que se suposa de caràcter informatiu. I això, posem-nos seriosos, fa pena. Molta pena.

Manuel
Madrid

El PP, la censura i l’estàndard

Aquesta vesprada estava fent una ullada als llibres del meu germà petit que aquest any acadèmic estudiarà el primer curs d’ESO, tot recordant aquells moments (ara fa sis anys) quan jo vaig passar pel mateix nivell acadèmic.

Bàsicament els continguts són els mateixos, però les editorials acostumen a fer alguns xicotets canvis perquè els pares i les mares dels xiquets s’hagen de gastar els diners sense poder aprofitar els llibres heretats dels germans o dels cosins majors. Per cert, ja m’agradaria que aquesta gent que defensa tan aferrissadament la Constitución Española recordara que al seu article 27è s’estableix que l’educació bàsica és obligatòria i gratuïta . Tanmateix, encara que ja he dit que els canvis són escassos, n’hi ha i d’importants. Em centraré en aquells relacionats amb la qüestió de la llengua al País Valencià.

Al llibre de Valencià: Llengua i Literatura , editat per Bromera, em vaig trobar una pila de coses dignes de comentar. Als meus llibres ja era habitual que se censurara sistemàticament la denominació de català , que era substituïda per l’eufemisme la nostra llengua . Ara no, directament s’usa exclusivament la denominació de valencià i no es fa ni una sola referència en tot el llibre a que la nostra llengua es parla també fora de les fronteres de la Comunitat Valenciana. A més, en cada unitat didàctica s’inclou un autor contemporani que ha destacat en el conreu del gènere que els xiquets han estudiat durant la unitat. Quan es parla sobre les rondalles, apareix l’autor castallut Enric Valor, per exemple. Curiosament, tots els autors que s’hi arrepleguen són valencians. A més el fet lingüístic es limita al País Valencià seguint la política neosecessionista i regionalitzant del Partit Popular de València que es trasllada als llibres de text mitjançant una censura feroç duta a terme per la Conselleria de Cultura, Educació i Esport de la Generalitat Valenciana.

L’esmentada censura arriba a nivells d’escàndol. Perquè els lectors us feu una idea, us he inclòs alguns exemples:

Quan es parla de la varietat estàndard i dels barbarismes, es diu: “El valencià presenta moltes paraules incorporades d’altres llengües [...] el principal motiu és que fins el 1978 el castellà havia estat l’única llengua utilitzada a l’ensenyament” . Si mal no recorde fou el 1707 el Decret de Nova Planta dels Regnes d’Aragó i València, promulgat pel rei Felip V de Borbó, va suprimir l’oficialitat de la llengua catalana al País Valencià. A més, un altre Decret Reial de l’any 1768 prohibí expressament l’ús del català a l’ensenyament. El llibre, però, s’oblida de tot això.

A la unitat on s’estudia la “diversitat lingüística europea” apareix aquest mapa dins d’una activitat en què es proposa als alumnes que completen els rètols en blanc amb el nom de les llengües respectives.

Us crida l’atenció alguna cosa? A mi sí, on és la península Ibèrica? El nivell de censura és tan alt que l’han eliminada del mapa per no haver de posar del mateix color els territoris del nostre àmbit lingüístic.

En la mateixa pàgina es resol l’enigma ibèric. La península apareix en una altra activitat:

Sorpresa!!! És un mapa buit. L’última oportunitat del llibre per aclarir que a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears parlem la mateixa llengua és desaprofitada. L’única referència indirecta a la unitat de la llengua és que només hi apareixen quatre quadres, equivalents a quatre llengües.

Així i tot, el model de llengua emprat pel llibre de valencià de Bromera manté formes com aquest , decideix o desenvolupament , és a dir, hi ha esforç per mantenir-se a prop de les formes més generalitzades arreu l’àmbit lingüístic català.

El llibre de Ciències Socials: Geografia i Història, en canvi, opta per les formes regionalistes de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Mentres que el meu germà i els seus companys de classe trobaran al llibre de valencià paraules com aquest , decideix , desenvolupament o xarxa , al llibre de Ciències Socials llegiran este , decidix , desenrotllament o xàrcia .

Quines conclusions en podem deduir? Aquests alumnes de 1r ESO no tindran als seus llibres de text cap referència a la unitat de la llengua i, per si fóra poc, els marejaran alternant formes lingüístiques diferents en cada llibre amb la inclusió de les formes regionals de l’AVL en alguns materials didàctics. Aquesta política pretén promocionar el català o… destruir-lo?

David Navarro Fernández
Petrer (el Vinalopó Mitjà)

Càstig Lingüístic

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana a demanat que a la Fira de Frankfurt 2007 només hi hagi representació de llibres en català, cosa que ja no s’hauria ni de demanar, això un país normal, una cultura normalitzada no ho demana, senzillament només els autors que escriuen en llengua catalana haurien d’estar representats, els escriptors catalans en llengua castellana tenen moltes més fires a les quals conviden l’estat espanyol i hi poden ésser representats perfectament.

A l’escola oficial d’idiomes és manté encara la separació català i valencià, cosa totalment ridícula que va dur a terme el govern d’Aznar i que ara el govern de Zapatero manté, són patètics fins la fons.

Alguns senadors francesos han dit que el català “no té cap interès” serà per a ells i la seua mira jacobina i curta que no saben veure el que està passant a un pam del seu nas més centralista.

I com aquestes notícies n’hi ha moltes i moltes, és un no acabar, la nostra llengua és una llengua castigada pels estats francès i espanyol, castigada per la mateixa gent que n’hauria de fer-ne ús i no en fa, castigada perquè encara ara no és oficial a Europa i no ho serà amb el mateix rang que les altres llengua que ho són, perquè la nostra llengua està castigada a ser sempre una llengua de segona i fins i tot en molts casos una llengua de tercera.

Castigats a lluitar sempre per a que els drets del catalanoparlants no siguin trepitjats, per conservar la nostra dignitat com a poble i la nostra cultura per davant del barret mexicà i el “toro” al damunt del televisor, castigats ara també a veure com a la nostra televisió pública cada cop és parla més el castellà; i és que un dia em vaig quedar garrativat al sofà de casa quan en fer un dels habituals zàpings vaig comprovar, i sense que posessin anuncis, que en cap cadena es parlava el català, totes ho feien en castellà i la cosa va durar més de mig hora! em vaig sentir en un país estrany i molt llunyà de la realitat que hauria d’ésser.

Castigats eternament a ser súbdits del castellà i el francès. Per sort sempre hi haurà gent que no és sotmetrà a aquesta submissió i lluitarà per la dignitat d’un poble a expressar-se en la seua pròpia llengua.

Joan Josep
encatala.org

L´esperit de la joventud desapareix

Ràdio Jove es despedeix. A la fí s´han carregat aquesta programació independent produïda per la Direcció General de Joventut i que s´emetia des de Ràdio Balear a Mallorca i Menorca (A Eivissa feia anys que no emetien, encara que la incompleta guia infojove que ha publicat recentment el nostre Govern no s´havia ni assebentat d´aquest canvi). Després de quinze anys en antena serà trist recordar els primers anys i les visites freqüents que feia als seus estudis propis que tenien a Vila (crec que la responsable en aquell temps era l´actual regidora de l´oposició a l´Ajutament d´Eivissa: na Virtudes Marí). Desapareix Local d´Assaig, un programa molt veterà i immillorable aparador de la musica feta a totes les Balears.A més, era destacable l´altíssim nivell que mantenien gent com Mònica Borràs,Joan Cabot,Imma Ribalaiga…ect. Res a vora amb tants cabdills radiofònics que tenim escampats per les ones. Em sap mal tornar a dir que el Pacte Progressista quan governava no va sebre fer les coses gaire bé o arribava massa tard (El cas Sòm Ràdio), deixant al PP liquidar el que no interessa als que volen el Poder: Que la societat civil tengui eines imprescindibles per a la seua evolució cultural i personal per a no ésser engolits per allò concentrat en el negoci i la manipulació.
A Mallorca he sabut de la bona notícia de què Somràdio reapareixerà com emissora online, només per internet -un dels pocs espais que ens queden i ens deixen per la revolució social- per a impulsar la música en català dels grups de les Illes Balears, una iniciativa de la Plataforma “Som i Serem Ràdio” que va neixer com a resposta al tancament decretat per el nostre govern. Per a mi és una llàstima que no hagin set capaços d´ocupar lliurement les ones de la FM, així haguéssim set i rigut més tots plegats amb la “S.G. de Planificación y Gestión del Espectro Radioeléctrico” i el seu homònim en el Govern Balear. Tenc moltes dubtes de que existeixin realment aquestos organismes donat la nefasta regulació que fan. S´ha de ser un comité sencer de savis -més que en Salomón- per a solucionar l´anarquia i manca de democràcia en què ens trobem els quatre gats que reclamam un tercer sector de l´audiovisual i per uns mitjans de la comunicació de la societat civil que dignament desconcentrin el poder i la impunitat de les empreses comercials i polititzades.
Ràdio Jove es va despedir de tots naltros a principi del 2005, respetablement i amb el cap ben alt, però sense recolzament de la Direcció General de Joventut que també va retallar més d´un 80 % els ajuts a les entitats que treballen independentment per a la joventut. Així amb aquest pressupost i esperit enguany traspassaran les “competències” als Consells Insulars. I quan ni tant sols existeix avui dia una seu, ni ningú del Consell de la Joventut a Eivissa i Formentera que pugui vetllar adequadament per als nostres interessos. No hi ha locos en aquest País per a entendre-ho. Per altra banda, l´Ajuntament de Vila volia organitzar a finals de novembre´04 el primer Forum d´Entitats (Plaça Jove) per a mostrar el moviment social que hi ha a vila i de pasada que algun responsable polític sortís en un reportatge en els mitjans de comunicació. La informació i invitació que vàrem rebre per carta i online no tenia desperdici: Una pàgina web en català plena de faltes, que semblava feta a Salamanca. L´únic que sé d´aquest Forum és que va ésser cancel.lat per falta de participació. No es va apuntar ningú de les seixanta invitacions fetes. Possiblement degut al poc suport i indiferència que reben aquestes entitats per part de la Regidoria de Joventut durant tot l´any. Cap diari ni mitjà de comunicació social, cap polític, ni responsable d´aquest event ha tret cap valoració ni informació sobre aquest tema tan important pels ciutadans com és l´associacionisme. Això si, un dia d´aquestos ens montaran un altre concert tipus Manu Tenorio o Rosa López , una cursa del porquet, de s´indiot, flower power, turró party…las Virtudes….
Voler l´impossible ens cal i no que ens manqui el desig…de canviar aquest món de hipocresia que intenta fer-nos callar.

Ànim i Molts Anys i bons Companys.

David Lluy Torres
Ràdio Uc Eivissa

Doble Ridícul

Quan vaig llegir la notícia que només és presentaria una sola versió de la Constitució Europea al català, em vaig posar molt content i vaig pensar que les coses podrien, fins i tot, millorar després de veure com el català no és llengua oficial a Europa. Com si nosaltres fossin un error de la cultura que no te dret a ser oficial.

L’esforç de la Generalitat de Catalunya de presentar una versió basada en les Normes de Castelló em va sembla summament correcta i una solució prou encertada, em vaig quedar gratament sorprès pel fet de veure la reacció dels governants del PP a la Generalitat Valenciana.

Però la sorpresa majúscula me la vaig emportar dies més tard quan el Govern Espanyol presenta les dues versions de la Constitució Europea la de la Generalitat de Catalunya i la de la Generalitat Valenciana , embolica que fa fort! Ara els europeus, que em principi som tots?, ens prendran per babaus, per presentar dues versions d’una llengua que científicament és una. Sempre preval el mateix plantejament, un plantejament només i exclusivament polític, ja que científicament no hi ha res a discutir.

Immediatament després d’aquest fet el President de la Generalitat fa un comunicat fent palès el seu profund desacord amb la presentació de les dues versions i anuncia que hi recorrerà als tribunals. Una actitud totalment correcta del President del nostre país, però ja per a rematar les meues taquicàrdies de la setmana, el molt socialista i poc president de la Generalitat de Catalunya diu que ja ha parlat amb el president espanyol i que ja està tot clar!!! Què és el que està clar?! I fins i tot anuncia el molt socialista president de la Generalitat que no hi recorrerà!!! L’únic motiu per no presentar recurs i deixar d’estar en contra de l’actitud bel·ligerant de l’estat espanyol en aquest aspecte es que retire una de les dues versions presentades de la Constitució Europea.

Em dol l’ànima el veure tot aquest merder i començo a pensar que si els de l’Espanya no tant profunda i profunda no ens entenen, a la presidència de la Generalitat en tenim un que no ha entès que significa ser president de la Generalitat de Catalunya, em sento totalment indefens davant aquests fets i gens representat pel molt socialista i poc president de TOTS els catalans i catalanes que formem part d’aquest país que tants i tants anys ha vist com els seus drets és veien violentats. I aquella famosa frase, que deia “de fora vindran que de casa ens trauran” s’hauria de reescriure per “de fora i de casa vindran i sense casa ens quedarem”.

Racisme Lingüístic

En les darreres setmanes hem viscut unes situacions totalment deplorables i és que sembla que la llengua pròpia de molta gent no és digna de cap mena de respecte, per sort hi ha gent que no recula davant de fets completament injustos.

Negar l’assistència mèdica a un nadó és molt greu, però si a més a més el motiu per a la no atenció del nadó és el fet que els pares parlessin català ja és una situació totalment surrealista, això va passar a un ambulatori de Fraga, no cap al cap de ningú que una cosa així pugui passar actualment després de tants anys de democràcia, sembla que hi hagi un racisme lingüístic francament viu.

Per fer palès aquest racisme lingüístic a València van negar l’empadronament perquè el carrer on vivien estava escrit en valencià i els del registre deien que aquest carrer no existeix, quan el carrer de Dalt de València al centre històric sempre s’ha anomenat així i ningú li diu en versió castellana, es com si a la població de Cullera de cop i volta la volgueren castellanitzar.

El flamant ministre d’exteriors va enviar una carta a la UE demanant l’oficialitat de les llengües que és parlen a l’estat espanyol i com no podia ser d’un altra manera també va demanar a banda del català l’oficialitat del valencià, ja em sembla absurd dir qualsevol cosa sobre aquest actes només que un cop més aquests il·lustres personatges de la Castella més profunda tornen a fer de les seues o senzillament la ignorància del ministra és tan suprema que no és dona conte del que fa. Per un moment imagineu que l’estatut d’autonomia d’Andalucia que ara el volen renovar posi que la llengua que parlen és l’andalús, el ministre també demanarà que sigui oficial a Europa?

Pel que fa a l nom de la llengua, sempre he pensat que el debat és estèril completament i mai és guanyarà res per anomenar d’una manera o d’un altra una llengua, aquest fet anorrea el idioma lentament i cada debat que és produeix només serveix per posar en evidència que no ens preocupem pel que realment importa, que la nostra llengua és digue com és digue, continue per molts anys essent nostra i sobretot viva.

Joan Josep (encatala.org)

Quin estiu!

Al juliol apareixia la notícia : “Invaliden un matrimoni per adoptar perquè només parlen bé valencià” , passaria el mateix si la llengua que només parlessin bé fora el castellà i no el valencià?

Per variar el govern del País Valencià que no els agrada aquest terme, com tampoc els agrada el terme català que la Universitat de València va emprar per anomenar la llengua que la universitat la sent com a pròpia, doncs no, no els agrada i l’han de canviar per la denominació valencià.

Seguint l’exemple del Govern Valencià el de les Balears va tindre un somni revelador amb el qual si suprimia la Junta Avaluadora del Català, en contra de la Universitat de Balears, la llengua catalana tindria més possibilitats de viure en un lloc que la primera llengua és el castellà la segona l’alemany i la tercera aquell idioma que tothom respecta que tothom el vol protegir, …

Un sondeig fet des de la Universitat Catalana d’Estiu a la Catalunya Nord va demostrar que un 65% de la població d’aquella zona entén el català, però és evident que sense una política de recuperació de la llengua en aquest territori el percentatge baixarà any rere any, tot i l’esforç enorme de la Bressola , s’ha de fer alguna cosa més, però el què?

De totes totes, la notícia que més m’ha colpit ha segut la d’uns estiuejants de Cambrils que volien assistir a les misses que és fan cada dia al poble però clar tenien un inconvenient, ves per on les misses es feien en català! Però com potser que les misses és facin en català si estem a … Doncs un grup d’impresentables cristians aragonesos i d’altres indrets feien xivarri durant la missa i demanaven més en castellà ja que una a la setmana no era suficient i ves per on, cosa que no tinc clara encara, han canviat el capellà, han posat a un altre i ara totes les misses es fan en castellà!

Com sempre els que parlem el català ens em de recordar d’allò que és deia es diu i es dirà: “De fora vingueren i de casa ens tragueren”

Joan Josep (encatala.org)

Una llengua de tercera

Finalment el català no serà, com era d’esperar, llengua oficial a Europa. Ni tan sols s’equipararà amb el Gaèlic! El català continuarà essent una llengua de tercera en els millors dels casos, tan difícil és que el català sigui una llengua “normal” amb el mateix estatus que qualsevol altra? Si a l’Estat espanyol ja no li fa gràcia això del català a Europa, ara, passa el mateix. La incorporació de nous països i el fet de declarar tantes llengües oficials fa recelar els estats membres d’incloure una altra llengua de treball, fins aquí hom ho podria entendre, però el que no s’entenc és el perquè no s’equipara el català al Gaèlic, que és inferior potser el català? En quins paràmetres s’han basat per fer una tercera distinció en llengües a Europa? Perquè hi ha llengües de primera de segona i fins i tot ara de tercera. Tot plegat em sembla molt dalinià i no acabo de comprendre el fet d’estar sempre lluitant per allò que sempre hauria d’haver estat nostre. Una cosa son les aspiracions polítiques que hom pugui tenir però altra cosa és la llengua i la cultura, això hauria de passar per damunt de qualsevol altra consideració política que hom pugui tenir i defensar allò que enlloc més defensaran.

Com la situació del català és immillorable, ara les Balears han decidit sortir de l’Institut LLull per discrepàncies amb la Generalitat de Catalunya, senyors! que les coses estiguin difícils no vol dir llençar instruments per la primera finestra oberta que hom troba. No seria bo que aquest fet donés peu a que el PP de les Balears s’alineés amb el PP del País Valencià, sí sí, País Valencià, ara resulta que no els hi agrada el terme, se’ls remou l’estómac quan el senten, doncs apa: Visca el País Valencià!!!

Joan Josep – encatala.org – 16/05/04

El català pertorba?!

Mai he entès com una llengua poc provocar tan rebuig, per aquells que no la tenen com a pròpia i s’entesten a inventar falses polèmiques que mai haurien d’haver existit. Un àrbitre decideix traure fora del camp de joc a un jugador per que aquest parla en català i clar, com que ell no l’entén ves a saber si li estarà dient improperis, evidentment això només passa amb jugadors catalans ja que els estrangers tots parlen en un perfecte castellà i el senyor àrbitre els entén. Què tenen contra la nostra llengua?!

Un jutge mancat d’arguments per donar la custòdia dels fill al pare usa com argument: “S’ha de tenir en compte que la mare viu a Lleida, comunitat autònoma de Catalunya, on hi ha importants diferències culturals amb relació a Cantàbria, especialment en matèria lingüística, fet pel qual el trasllat dels menors a aquesta comunitat els podria causar certes pertorbacions fins que no hagin après el català, que no hem d’oblidar és l’utilitzat primordialment als centres educatius de Catalunya, i que caldria evitar”

I que caldria evitar?! El que caldria evitar senyor jutge són altres coses que ara no en faré menció i no aquest fet que demostra una estretesa de mires impressionant, usar un fet cultural i lingüístic com argument per donar la custòdia o no a un dels pares, em sembla totalment fora de lloc.

Tan l’àrbitre com el jutge, fan uns judicis enduts per un sentit uniformitzador que globalitza la concepció que tenen del fet diferencial, amb el sentit més ample de la paraula, ni tots mengem hamburgueses, ni tots parlem l’anglès, no volem ser iguals, volem ser nosaltres, amb els nostres trets bons i dolents, però nosaltres. Que no ens diguin pas si jugant a futbol podem o no parlar el català i tampoc si hom vol viure a un indret amb llengua diferent de l’estat. Seria millor que no hi hagi inconvenients, ans al contrari, que hi hagi ajudes per a una millor integració de tots plegats.

Ens hem de respectar els uns i els altres, però sempre s’ha de començar per respectar-se un mateix.

Joan Josep – encatala.org – 03/03/04

Ausiàs March

Aquesta setmana hem assistit a un fet de molt poca dignitat històrica pel que fa als responsables de la RTVV. El dimecres Canal 9 emetia una pel·lícula sobre al vida d’Ausiàs March i deixant de banda que la qualitat del film, els personatges, decorats, … eren bastants pèssims i que cap dels actors del film era valencià, a això s’ha de sumar que la broma ha costat més de tres mil·lions d’euros, i clar, com no podia ser d’un altra manera l’han emès en castellà, perquè així és va gravar i així l’han emès. Caldria recordar que al País Valencià, també és parla la llengua catalana, és més, durant la vida del poeta, només és parlava el valencià, però evidentment la sensibilitat envers aquest tema de les autoritats del País Valencià és totalment nul·la.

Posar una mica de seny en aquesta vida política que estem vivint, ara per ara, em sembla totalment impossible, cada dia que passa una nova agresió cap a la cultura i llengua d’aquestes terres nostres que tantes i tantes coses hem suportat i el que ens queda encara.

No vaig poder aguantar tota la durada del film, estava tant indignat de sentir els versos que Raimon a portat a la cançó tant meravellosament d’Ausiàs March que per a mitigar aquella dosi de distorsió històrica em vaig posar “Veles e vents”

”; i va donar resultat puix em vaig sentir molt millor, clar que després al tornar a la realitat les coses continuaven exactament igual.

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.

Error de forma

El Sr. Carod-Rovira, secretari general d’un partit “independentista, democràtica i pacífic”, com diu ell, ha parlat amb la cúpula d’ETA. Ningú sap, encara que ell ho afirmi, què s’ha dit en aquella reunió. Jo no sóc del Partit Popular però Aznar té raó en una cosa: en què el Sr. d’ERC ha d’anar a parlar amb la fiscalia general i amb l’estament policial antiterrorista per donar informació del que allí, a la reunió, s’hagi pogut dir. Val a dir també, i ja en clau més banalment política, que el Sr. Aznar, parlant entre dents com sempre, aprofita aquesta ocasió per infravalorar al màxim aquelles forces polítiques contràries a l’Espanya rància i caduca del PP i, de retruc, a aquell partit d’origen espanyol que ha pactat amb la força republicana en el Govern català. Aquest aprofitament li ve “de gala”, perdoneu l’expressió, ja que s’aproximen les eleccions de març.

El Sr. Carod-Rovira afirma que ha dialogat com a Secretari General del partit i en cap moment com a representant del Govern català com a conseller en cap. I qui ho sap si ho ha fet o no? Només ell. Ens en podem refiar? On està el seu companyerisme envers les altres forces polítiques que han pactat amb ell? Sembla increïble que l’home més irònic del Parlament català hagi pogut cometre un error de forma com aquest. Ara la ironia se li gira en contra. Com ha pogut fer ús d’una ingenuïtat com aquesta? Per molt que hagi pogut anar a parlar amb la formació etarra com a militant d’ERC sense representació governamental, que no sap que el càrrec que ocupa no li permet de fer una visita com aquesta?

No aprofito aquí per des legitimar tampoc aquest personatge d’ERC per molt que jo no voti aquesta formació política. Només comento que el núvol Carod ha provocat una tempesta política de primer ordre. Ara haurem d’esperar a veure què passa amb les converses meteorològiques de les diverses formacions catalanes i espanyoles. I de les europees val a dir que cert personatge de Brussel·les ja s’ha negat a parlar, de moment, amb la mesa del Parlament de Catalunya.

Convergència i Unió (CiU), a través d’Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida, ha expressat el que pensa dient respectivament que el Sr. Carod s’ha equivocat en la forma i que el PP aprofitarà aquest error per fer demagògia política, almenys, en la seva precampanya electoral del mes de març per a les Corts espanyoles. Així mateix ho va afirmar ahir en un programa de televisió, “La nit al dia”, el Sr. José Montilla, candidat oficial a les pròximes eleccions generals com a diputat, per primer vegada, del Partit Socialista de Catalunya, dient que, efectivament, aquesta errada ingènua posa en safata uns quants vots en mans del PP. Sembla increïble però així és. Ens hem de fixar sobretot en els vots d’aquells votants ocasionals d’ERC de les anteriors eleccions al Parlament català. En definitiva, que la sort política acompanyi el candidat republicà pel bon camí. Ànims Josep-Lluís i aprèn d’aquesta nova experiència. Compte amb Madrid, que no saben escoltar.

Lluís, Tortosa – 27/01/04

Català i valencià: unitat científica

Certament, el decret que proposa la Sra. Ministra Pilar del Castillo, pertanyent al Partit Popular, no és una notícia massa agradable. El que té d’agradable és que a mi personalment em confirma la seva ignorància respecte al que és el sistema lingüístic romànic. No és que m’agradi que la gent sigui ignorant, i encara menys que hi hagi qui s’eduqui en ser ignorant. El fet és que és de tranquil·litat que un vegi que el que pensa coincideix amb el que passa a la realitat social.
La Sra. Castillo, portaveu de la cultura espanyola al govern a través dels estaments del PP, mira de dir-nos, molt bé per cert, a un decret que el valencià s’ha d’ensenyar a les Escoles Oficials d’Idiomes. Fins aquí tot bé. El problema surt quan una persona pensa: “I bé! El català i el valencià no són una mateixa cosa? No són una unitat idiomàtica? (expressió d’algú ja involucrat en filologia)”. Doncs bé, sembla ser que la Ministra no ho considera així. I com que no ho considera de tal manera, vol enviar al poble espanyol un decret on de qual manera s’exposi l’assumpte a complir: el de separar el català i el valencià en l’ensenyament en les EOI i fer classes simultànies de “totes dues llengües” com si de dues llengües es tractessin.
No entraré aquí en explicacions de lingüística històrica ni de filologia. No és el moment i ara mateix no tinc massa temps per continuar escrivint. Només diré, que el que menys li importa al govern espanyol és si el català o el valencià són dos idiomes diferenciats. El teló de fons, l’assumpte que els corromp per dins és el fet de voler destruir, el fet de voler intentar destruir un cop més, recordem intents lingüicidis calculats fracassats en altres temps (franquisme), el que és la unitat dels països de parla catalana, dels territoris d’idioma català. Aquest és el nom del joc. A aquest intent de política lingüística conservadora i lingüicida per part del govern se li uneix un succés també recent com és el que ha fet el Sr. Matas a les Illes Balears. El president de “ses Illes” ha suprimit, amb excuses d’anar per casa, la ràdio “Som”, la qual emetia tota la seva programació només en català. Una ràdio que donava grat suport als cantants de parla catalana que cantaven en català, a la gent que opinava a la ràdio i que ho feia en la seva llengua materna i un llarg etcètera. Ja no hi ha programació regular en dit mitjà!
Bé, quan un llegeix aquestes notícies, se li gela el cor. Primerament, si en té. Segonament, si té consciència lingüística i del lloc on pertany. Tercerament, si té moral humana i de consideració vers els demés (consciència social). I, finalment, si és humà.
El propòsit d’aquest missatge era de dir només quina era la boira espessa que volia ofegar-nos; ja ho he dit: la separació . Dit això, només queda dir que m’acomiado i que si es vol entrar en debats científics sobre l’assumpte en qüestió, hi participaré de bon grat.

Salutacions.

Lluís, Tortosa – 09/01/04

Estatut i el Català

És indiscutible que el nou estatut serà un pas endavant per minso que sigui, no tinc cap mena de dubte que s’aprovarà al Parlament de Catalunya amb el màxim consens, tret, és clar, dels de sempre els quals ara defensen l’estatut vigent, com canvien els temps, qui els ha vist i qui els veu. El mateix estan fent a Euskadi, sempre han estat en contra de l’estatut basc i ara el defensen.

Ara tenim una oportunitat amb la reforma de l’estatut de deixar d’una manera més clara quina és la llengua pròpia de Catalunya, s’ha de buscar la fórmula per a que això sigui així. Sigui com sigui, s’hauria d’incloure el deure i no només el dret de conèixer el català a Catalunya, tal i com ho fa la constitució espanyola amb el castellà, potser d’aquesta manera els funcionaris de l’Estat i en especial els de justícia junt amb els jutges, estarien obligats a entendre el català. Seria una altra forma de blindar la llengua.

Des de l’estatut poca cosa es pot fer més per poder protegir el català més i millor, a veure si els polítics que hauran de redactar el nou estatut blinden d’una manera efectiva la llengua.

Estatut d’Autonomia de Catalunya

Article 3
1. La llengua pròpia de Catalunya és el català. Tots els catalans tenen el deure de conèixer-la i el dret a emprar-la. (El text en negreta és el que s’hauria d’incloure al nou estatut)
2. L’idioma català és l’oficial de Catalunya, així com també ho és el castellà, oficial a tot l’Estat espanyol.
3. La Generalitat garantirà l’ús normal i oficial d’ambdós idiomes, prendrà les mesures necessàries per tal d’assegurar llur coneixement i crearà les condicions que permetin d’arribar a llur igualtat plena quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya.
4. La parla aranesa serà objecte d’ensenyament i d’especial respecte i protecció.

Constitució de l’Estat Espanyol

Artículo 3
1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.
2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.
3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.

M’agradaria pensar que aquests textos els quals anomenem lleis mantinguin una riquesa cultural com la nostra per sempre, però la realitat és que si els parlants d’aquesta llengua no fem us d’ella per moltes lleis que és creïn res és podrà fer.

Endavant i força!

Joan Josep – encatala.org – 04/01/04

Valencià i Català?!

Com ja és habitual en els darrers temps, la política de respecte envers la diversitat lingüística de l’Estat espanyol, del PP és totalment nefasta, almenys, per a la Llengua Catalana. El nul suport a la oficialitat del català a Europa, la imposició de dues hores més hores de castellà que de català a les escoles, la nul·la disposició que la justícia entengui el català, ja no que el parli sinó que l’entengui i un llarg etc.

Doncs ara, el govern de l’Estat, governat pel PP, ha decidit que a les escoles oficials d’idiomes s’ensenyi també el valencià! La visió científica que demostra el PP i la gran voluntat de no crear polèmiques, torna a quedar palesa en aquesta mesura que no te suport científic de cap mena i polític el just per a, un cop més, crear crispació en un tema tan delicat com és la Llengua. L’argument que ha exposat el govern és que a l’estatut d’autonomia diu que la llengua del País Valencià és el valencià, doncs ara ells després de 20 anys s’han donat conte que s’ha d’oficialitzar el fet aquest, a un alt nivell. Cal recordar que des de que governa el PP al País Valencià els títols de nivells del català i valencià no estan homologats, és a dir, que un certificat de català no te valor al País Valencià en canvi un de valencià a Catalunya si que te valor. Són les grans polítiques lingüístiques que fa el PP arreu de la nostra geografia.

Estic cansat de parlar i parlar de les polítiques del PP pel que fa a la nostra llengua. No els hi entra al cap que hi pot haver gent que estime un altra llengua que no sigue la seua, què passaria si això que constantment ens fan a nosaltres els ho féssim a ells? Només volem viure plenament en català com qualsevol ciutadà de qualsevol país del Món, no els interessa el ni el nostre fet diferencial, ni la nostra llengua, ni que hi hagi gent que estimen una llengua, dins l’estat espanyol, que sigue diferent a la castellana.

Per això, considero que cal donar un pas més enllà i al nou estatut declarar com a única llengua oficial el Català ja que el Castellà ja ho és a tot l’estat espanyol del qual en formem part.

Joan Josep – encatala.org

+ Nacionalisme?

Crec que això no és ben bé un “foro debate”, tanmateix crec que al creador de la pàgina no li farà res que respongui al seu escric…

Primer donar-li les gràcies, sóc de l’opinió que intercanviant punts de vista s’aprèn molt, ja que sinó, almenys a mi em passa avoltes, tendim a considerar la “nostra veritat” com a “la veritat”… i això no es gaire bo…

Li he dir que jo mateix deia que les meves opinions eren molt subjectives i contradictòries…

En fi, sembla que vostè em ve a dir que el partit que representa el catalanisme pur és ERC i per altra banda CiU a fet un mal ús de la confiança donada i a tingut un comportament poc menys que indigne, tot plegat per poder mantenir-se en el poder… I jo ja ho dic…. mirant tot el que ha passat fredament, poder aquesta seria la visió més assenyada, però jo em resisteixo a pensar que això sigui tan així, com diu el tòpic: a la vida no tot és blanc i negre sinó que hi ha molts grisos.

Els meus grisos:

Tot el que vostè em pugui dir: seleccions catalanes, un tipus de concert econòmic, els peatges de les autopistes…. jo estic convençut que CiU també ho voldria, però les coses no s’aconsegueixen demanant-les i ja està…vivim en el estat que vivim, ens agradi o no… Jo penso que en aquest anys em avançat molt en l’autogovern, jo voldria avançar molt més i que s’haguera avançat molt més… però no ha estat així i en això tots els partits tenen part de culpa, tot i que la culpa més gran és del que té el poder i el poder el té l’estat.

El meu punt de vista parteix d’un fet, no és el mateix governar que fer opició, el governar implica fer coses que no agraden a la gent (si es vol governar bé es clar).

Comparar a CiU i a ERC és complicat des de aquest punt de vista, podríem caure en allò tan típic de dir que ERC forma part del govern de bcn… que l’ajuntament d’aquesta ciutat podríem considerar que és la segona institució més important del país…. I en definitiva ¿en que és nota que hi ha un partit com ERC? Des de fóra en res…. I fins i tot podria donar l’impresió que s’han venut els seus ideals per aconseguir una quota de poder, uns minuts de telenoticies etc etc etc. Jo sincerament no és que penso, però bé tampoc crec que els seus plantejaments siguin del tot raonables, més que res perquè crec que ho porta tot al extrem: “traïnt el pobles català” i coses d’aquestes.

Quan deia que no passem de bones idees em referia a varies coses, que se jo! Per exemple: seleccions catalanes, és perfecte a mi m’encantaria i això que no m’agrada gens l’esport…. Però si no s’aconsegueix… Trasvassament, no entraré en la polèmica de perquè CiU va votar que sí , segons ells per contrapartides etc etc etc, però en fi, si ERC i d’altres partits fiquessin tan d’énfasi en dos coses: en criticar més al PP i en oferir alternatives a un , segons mlts experts, un problema de futur, no per Múrcia i Almeria sinó per a bcn; com en criticar a CiU, la seva actitud, per mi, seria més responsable. Dir “no al trasvament” estar mlt bé, però si estem d’acord que hi ha un problema… I vull deixar ben clar que penso que fer un transvament del l’Ebre és un delicte ecològic.

Un finançament millor: tothom que sigui catalanista diria que sí, es una part fonamental per tot autogovern, però per desgràcia això depèn d’altres governs que no són el català, s’ha avançat; poc, molt, no gens… depèn del punt de vista, s’haguera pogut fer millor? No he sentit a cap partit que em diguera el “com”, he sentit criticar a CiU perquè a aconseguit poc del seu pacte amb el PP, he sentit criticar a CiU per pactar amb el PP, he sentit com es demanava el concert econòmic (per mi una bona idea) i no he sentit res més.

No són problemes senzills, per tant no crec que sigui bo acusar tant alegrement… tanmateix tot sembla indicar que ara ERC tindrà l’oportunitat de fer allò que pel que sembla tu i jo volem…. El que passa és que jo no se com ho farà i no ho se perquè ningú m’ho ha explicat.

Adrià Garcia
Tortosa

Punt de vista difícil de creure …

Bé, aquesta opinió és bàsicament sobre el què ha exposat n’Adrià Garcia. A veure, discrepo d’algunes coses que has dit, i per tant, trobo del tot incoherent el què dius. Discrepo principalment del què dius sobre ERC. Bàsicament, sí, el país funciona a base de bones idees i bons ideals, sinó en què ho fa? Jo crec que el què cal és una política basada en bons ideals i bones idees.

A veure, vens a dir la tira de coses dolentes i mal fetes sobre CIU, d’ERC només saps dir que aporten bones idees i que esgarrapen vots a CIU, i encara tens valor de votar-los? Els ideals conten, evidentment, però pel què s’ha anat veient per a CIU no massa. El fet de pactar amb el PP, com tu has dit, és culpa seva, i no és una culpa petita: trenca amb tots els ideals i, majoritàriament, no se’n treu res a canvi. Que ERC esgarrapi vots a CIU és tant mèrit d’Esquerra com de Convergència. CIU ha anat perdent credibilitat i confiança com a partit catalanista (el partit, no la gent que el segueix). Això, junt amb el fet que la gent opta per un canvi, ja sigui per esquerres com per catalanitat, fa que ERC es guanyi la confiança del poble, i això no ho trobo gens criticable, ja que ERC fa una política del tot coherent i sincera, cosa que PSC i CIU no ho poden dir ni en broma.

Pel què fa al PHN, tant si els del PSC se’n volen aprofitar o no, CIU ens acaba venent com amb moltes altres coses, traïnt al poble català. A partir d’això trobo normal que una plataforma s’hi pugui posar en contra, ja que si el partit va contra el què defensa aquesta… Igual podria dir amb les Seleccions Catalanes o molts pactes amb el PP (com el del finançament). Evidentment tampoc crec que PSC sigui la solució: els “socialistes” del PSOE estan tan malament a Madrid com a Catalunya, i si no espavilen a remodelar el seu punt de vista, més que malament estaran acabats. Pel què dius dels joves “triunfitos”, ho trobo igual de trist, i més amb els anys que tinc, que veig que podrien ser molt diferents. Tot i així, no trobo que tot estigui tant degradat com tu veus i, és més, crec que les coses van a millor, que la societat catalana està donant una passet més des de l’últim que es va donar, ja fa 25 anys. I això, convergència no ho pot portar sola, pq no és el què ella defensa.

Per acabar, crec que el teu problema és que els ideals que tu mateix dius, et fan estar cec davant la realitat que vivim i, com podrien pensar vells feixistes espanyols per la seva banda, encara penses que CIU és la solució, quan com a partit i representant polític crec que donen molt a desitjar. Jo de tu em replantejaria i meditaria una miqueta “les teves reflexions” (com tu mateix dius) i les conclusions que en treus arrel d’aquestes per les properes eleccions.

Fol2DTiS
l’Alt Penedès

reflexió en veu alta:
a qui votar?

Sempre he votat a CiU, per què? no ho se ben bé, perquè sóc molt concient dels molts problemes que ha generat el seu govern: endogàmia, excés de control, cofoisme fins a l’extrem (fins a l’extrem no fer molt difícil l’avançar), visions reduccionistes…. i un llarg etc

Bé això se sap, estar aquí i apart veiem, si més no jo veig, que aquest ideal de país que hom tenia s’esborra any rera any i la esperada renaixença és veu cada cop més i més llunyana. L’apolítica ho cobreix tot, ningú parla ja de grans temes, tot són un cúmul de banalitats… El jovent, poèticament seria l’esperança, el futur… i això fa que tot encara sigui més negre, quan veig a un noi de 11,12,13,14,15,16… anys xerrant en castellà, amb l’uniforme de campanya , i el seu cap plé de vent del mateix vent d’un altre noi de Cuenca o de Saragossa (crec que a tot arreu serà igual) .Vent: “40 principales”, “triunfitos”, sèrie de moda d’antena3, “maqueixar”, moda … Quan veig que el fet d’escoltar un grup en català fa carca, és el mateix escoltar a “bars” que escoltar “lluís llach” que escoltar “els pets”… català = carca. poder si que encara els joves tenen un sentiment contrari contra allò “políticament correcte”, contra el poder estalbert …, però identifiquen aquest “poder” amb el govern de la generalitat. Gran part de la culpa es de CiU esclar, però els principals culpables són ells mateixos. tot plegat una llàstima…

´Tanmateix jo tornaré a votar a CiU i aquest cop fins i tot ho faré amb il·lusió, tot i que crec que Mas és en diferència un dels pitjors polítics que hi han hagut en aquest país en anys, però n’estic fart de moltes coses, unes quantes de memòria: avui he vist un manifest de la plataforma que ficava : CiU diu “sí”. I això en mig d’una campanya electoral, em sembla simplement indignant el joc polític barroer, de claveguera que estant fent mesclant un tema tant sagnant, un tema que toca tant a la fibra amb un ideari polític i em sembla molt pitjor perquè això no s’ha fet des de un principi, sinó des de fa un temps, quan ja tothom estava amb la plataforma va ser l’hora de donar un pas més , ara tocava polititzar la plataforma….. baix, molt baix, a més l’objectiu 1 no és el PP , és CiU…. Si algú m’ho explica… Gràcies a n’aquesta gent a Tortosa (la meva ciutat) tenim un alcalde socialista que té un únic mèrit: no al transvasament i dir cada cop que li fiquen el micro que els CiU estant amb el transvasament, em sembla un mèrit un xic escàs per governar una ciutat de 30.000 hab., però em semblaria encara escàs per governar un ajuntament de 12 hab. Ara la situació és perfecta tenim un mal alcalde (baix el meu punt de vista ho és) però que diu no al transvasament…. i què em guanyat? Si tinguéssim un alcalde millor que no diguera “no al transvasament” cada 5 minuts, la gent estaria més a favor o més en contra del transvasament? canviaria res? Si em diuen però es un tema crucial s’ha de notar a les eleccions que estem en contra d’aquest, jo ho trobaria bé si la plataforma presentés un parit polític o diguera aquí s’ha de votar, o diguera que es votés en blanc…. però simplement anar a la contra…

I ja segona cosa que em subleva i m’impulsa a votar a CiU -perquè ja m’estic estenent massa-: els aprofitats de la situació:

PSC, un dels seus dirigents va fer un plà hidrològic 10 vegades pitjor que aquest per al territori, i ara són els abanderats de l’anti plà… demà que seran, el que convingui al país o el que els convingui a ells?

tenen més diputats a Madrid que CiU i no he sentit mai que fesin una proposta bona o dolenta per a Catalunya, quan van estar en el govern van ser el cavall de batalla contra tot allò que fora autogovern, descentralització etc etc, ara són els abanderats de l’autogovern fort, digne etc etc etc i demà? és això el que pensen? o és el que convé que creguéssim que pensen?

ERC criticar criticar criticar, aportar generalment bones idees…. i? Alguna cosa més? El país passa de bones idees? el país passa de que algú ens ensenyi el que és fa malament i que CiU vota amb el PP i que CiU fa això i això… Tota la culpa que en aquesta legislatura CiU hagi pactat amb el PP, és de CiU, si jo ho cregués votaria a ERC sense dubtar-ho, em podria semblar que com a governants ho farien millor o pitjor… però els ideals han de contar alhora de votar. Jo crec que en un moment que si més no jo estic veient que el fet nacional català va a menys…. no era el moment d’aprofitar-se de la situació e intentar esgarrapar vots a convergència, pujaran molts escons segurament però hauran fet un flac favor a la nació.

Perdó per les moltes faltes, i pels arguments que poden semblar agafats amb pinça, simplement són reflexions al vent i no gaire meditades, no és la meva intenció ofendre a ningú és més crec del tot respectable que algú pensi exactament el contrari de tot el que dit, fins i tot seria possiblement més objectiu un plantejament contrari, però jo com tothom sóc subjectiu.

Adrià Garcia
Tortosa

Llengua ofegada?

Darrerament el PP de les Balears està rebaixant els nivells de català per accedir als llocs de treball de l’administració illenca, també ha anunciat que el nou canal de televisió de les Illes serà bilingüe, car hi ha un excés de televisions que només emeten exclusivament en català i el Govern del PP vol equiparar els dos idiomes oficials, per la mateixa raó també ha sentenciat que tots els escrits seran bilingües.

La fantàstica i esplèndida política que el PP, en general, fa a les comunitats amb llengua i cultura diferents a l’espanyola, esgarrifa. És evident que el PP no ens aprecia gens, sinó perquè a votat en contra que alguns documents del parlament Europeu és puguin traduir al català? La llengua catalana no té el suficient “valor” com que té la llengua castellana? La nostra llengua sempre ha de ser de segona categoria? Quan pujarem a primera divisió?

A Catalunya, amb la reforma de l’estatut tenim l’oportunitat de demanar les competències exclusives en cultura i llengua, cosa que ja tenim, però que aquest cop sigui totalment efectiu i que les lleis de bases de l’Estat espanyol no puguin afectar, almenys, en aquests dos àmbits, cultura i llengua.

Pel que fa al País Valencià, el seu govern també del PP, senzillament passa del tema, ven la seua televisió pública, només dos de cada déu estudiants de primària del PV podran estudiar en català, i el retrocés de la llengua al PV és més que evident.

I a l’únic país del món on el català és la única llengua oficial, Andorra, la situació de la llengua catalana és bàsicament desastrosa, tot i que la llei del català que hi ha és molt bona, la realitat és ben diferent.

En un cop d’ull ràpid es veu clarament que el català no està precisament en molt bona situació, es podria afirmar que en cap dels territoris de parla catalana la llengua gaudeix de bona salut, per a entendre’ns diríem que el català pateix d’un refredat crònic.

Davant aquesta situació, els usuaris del català hauríem de ser conscients que només amb l’esforç de tothom podrem normalitzar la llengua, a Catalunya i a Andorra hi ha mitjans suficients com per a poder tirar endavant, a les Balears i al País Valencià no és ben bé així, per tant en aquests territoris l’esforç encara ha de ésser major.

Joan Josep – encatala.org

CATALANISTA

Al cap dels anys, de vegades començo a cansar-me de ser catalanista.

Hi ha, és cert, un fort sentiment general de pertinença, però que només mantenim els humils. Potser podríem dir que aquest sentit el tenim tots, d’entrada, però que els que progressen a la vida i es van fent una posició només els queda la llagrimeta per quan escolten les primeres notes de l’ “Emigrant”. Tenen massa feina per entretenir-se en romanticismes estèrils i han d’anar a Madrid a cercar contactes pels seus negocis, no poden perdre el temps.

Desgraciadament aquest és el perfil de la nostra burgesia. És una bona gent que creu en Déu, naturalment, però que comencen les seves oracions “en nom de l’Euro, del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.”

Els sentiments son sempre molt personals. La meva pàtria, si ho reflexiono és, sobre tot, la meva llengua i el poc espai dels carrers de vora la casa on vaig néixer i conèixer els meus primers amics, aprendre a anar en bicicleta, veure que les noies eren més maques que els nois. De la gent que parla la meva llengua, en canvi, ja no n’estic sempre tan segur en termes d’identificació.

Som tots hereus d’aquells que van parlar i discutir fins esgotar-se per acabar donant la nostra terra a Ferràn d’Antequera, i coetanis dels nostres representants al Parlament que juguen, com si els partits polítics fossin una creació de la “Señorita Pepis”, a no posar-se mai d’acord en res que pogués presentar un front comú en defensa dels nostres interessos.

La trista realitat és que mai hem trobat gent d’empenta. Un veritable líder podria reforçar i generalitzar el nostre sentiment de pertinença i portar-nos a acords amb Espanya – veí inevitable- per poder viure en pau, sense la impertinència contínua dels castellans .

Vam viure un moment d’esperança quan la dita transició i des d’aleshores hem anat deixant de somniar truites i ens hem anat despertant amb mal gust de boca.

Diuen que ve Europa i que en els treballs que es fan als Centres de la Comunitat hi ha molts, moltíssims catalans.

Toco fusta.

Pere Casadesus i Grifol

ESCRIPTORS

M’agrada escriure quan tinc un pensament que val la pena de conservar. Cada dia passen pel cap de tothom milers de coses. Moltes són banalitats que és bo que surtin com han entrat, però alguna té prou suc per deixar-la fixada en un paper.

Així, en la vida de l’afeccionat a escriure, els papers són un plaer. Es van guardant en un calaix, alguns es transmeten a amics i la majoria tenen un destí final previsible i segurament merescut .L’important és que cada paper d’aquells que acabaran cremats va donar en el seu moment la compensació satisfactòria a qui el va escriure.

Escriure per afecció té l’avantatge de fer una pausa quan no tens res per dir que et sembli interessant. Fas altres coses que et venen de gust i quan tornes a tenir un acudit que et sembla bo, et tornes a posar davant l’ordinador.

Aquesta realitat del que escriu només quan en té ganes fa més valuosa la percepció dels mèrits dels professionals. Que coneguin l’idioma és part de la seva feina i no és motiu, per a mi, d’especial admiració; Però sí que ho és l’esforç imaginatiu quan s’ha d’escriure cada dia per obligació.

Recordo que una vegada vaig ser invitat a col·laborar en una revisteta gairebé privada, feta en ordinador i jo vaig prendre el compromís d’enviar una crònica mensual “Desde Barcelona”. Aquella empresa va durar tres mesos i jo ja els havia anticipat nou originals. Anava tan de pressa per el terror de no tenir res preparat, algun dia. Pensar que podia quedar buit d’idees en un moment determinat em donava autèntic pànic. I aquesta deu ser, en alguna mesura, la situació habitual del que escriu per ofici.

Penso, des de la distància i el desconeixement, que el periodista ho deu tenir més fàcil, perquè els temes els hi dona la vida de cada dia, que ell ha de reflectir. Fa de mirall i no li cal inventar. N’hi ha de molt bons, de periodistes, que segurament no encaixen amb la idea del mirall perquè reflecteixen les coses amb fidelitat, però saben donar a les seves exposicions una empremta personal i es guanyen admiració i respecte; Però jo no els comparo amb els escriptors creatius que viuen del que escriuen i volen viure cada dia i han de ser creatius cada dia, també.

I encara una admiració més profunda a tots els professionals que escriuen en català, perquè és un medi difícil i poc agraït. És una llengua que hem après a batzegades i que té normes complicades que s’han de memoritzar molt bé. A més, els grans mestres dels secrets de l’idioma sembla que de vegades troben gust en posar-ho tot més difícil. (La supressió de l’article neutre no l’he entès mai i el capgirar els adjectius quan son dos per qualificar una mateixa cosa sembla una broma. Vull dir, per exemple, que quan s’ha de dir que algú procedeix amb correcció i encert no es pot dir, com fins ara semblava normal “Correcte i encertadament” i s’ha de dir “correctament i encertada”.

Penso que aquesta tendència dels lingüistes a posar dificultats lliga amb la mofa que fem tots de qui vol aprendre a parlar català i diu paraules equivocades amb accent imprecís. Els avergonyim i frenem el seu impuls i no contribuïm pas gens ni mica a la generalització de l’ús de la llengua, que tant diem que volem aconseguir.

La conseqüència del que dic és que tots els afeccionats tenim complexes a l’hora d’escriure i no ens consola el fet que la majoria de coses que s’escriuen a tot arreu no resisteixen l’anàlisi dels puristes.

Els afeccionats, doncs, escrivim pel gust de fer país expressant-nos planerament en la nostra maltractada llengua, però no ens costa diners. Els professionals que tenen qualitat i saben dir coses, en català i castellà, saben que dedicar-se a escriure en la nostra llengua si que els en costa, de diners, el que magnifica el seu gest, que no trobo excessiu dir-ne patriòtic.

Tenen, per això, tot el meu respecte.
Pere Casadesus i Grifol

BOTIFLERS

Sempre hi ha hagut, a cada país agredit, gent que es posa a favor de l’invasor. Quan en Napoleó se’n deien afrancesats i quan en Felip V, aquí els vam batejar de botiflers. Els botiflers d’avui no son necessàriament traïdors ni mala gent . Son persones amb el sentiment nacional desviat i guanyades per la propaganda de l’antagonista, que en el nostre cas ha estat continuada des de 1714. El botifler no dóna importància a la nostra història, ni petita ni gran, i arriba a pensar que és inventada i que els nostres greuges son contes per explicar a la vora del foc. Si des de 1714 n’hem tingut, de botiflers, s’ha de reconèixer que la guerra civil de 1936 en va augmentar el nombre extraordinàriament. Segurament que els màxims responsables de cada bàndol actuaven motivats per unes idees pregones. Diguem-ne, per entendre’ns, de dreta o d’esquerra, i d’imposar una manera o la contrària per acabar de perfilar la Espanya contradictòria de sempre; Però la situació va degenerar al carrer, on es van trencar les clavegueres de l’ànima dels homes per vergonya de tots.

La Generalitat de Catalunya tenia la obligació de defensar la legitimat constitucional i aprofitar totes les forces al seu abast, que desgraciada i majorment eren anàrquiques, barroeres i criminals, que van simultanejar molt curiosament la defensa dels interessos generals amb una revolta ignominiosa de matar rics i capellans i gent que anava a missa, sense cap solta ni volta. Totes aquestes coses les vaig viure jo, no m’ho ha explicat ningú ni ho he llegit en cap llibre. Davant aquell desori i en plena guerra, la Generalitat no va tenir cap medi per imposar cap mena de serenitat i va ser un caos general fins l’acabament de la guerra, l’any 1939.El poble, en la seva majoria, en tenia totes les ganes, que s’acabés la guerra, i que la guanyés en Franco era més que previsible des de feia molt de temps. I molts, però molts, després de les barbaritats sofertes, es van posar a favor d’en Franco sense consideracions constitucionalistes. La forçada unió del catalanisme amb allò que se’n deia esquerra va fer molt de mal al catalanisme. Va fer néixer molts botiflers de bona fe que ens costarà molt de recuperar.Serà un procés llarg i s’haurà d’explicar molt bé que es matava a cada costat de la trinxera, a uns perquè anaven a misa, als altres perquè eren republicans. I que tots els que mataven eren criminals, però els d’en Franco van matar molts més innocents, fins molt més després de la guerra i en nom de Déu. Els botiflers d’avui hauran de veure que Espanya vol anul·lar la nostra personalitat com a poble i que vol que tots siguem com ells en tot i per tot, i que això és impossible i que no ho volem.Espanya farà el camí que vulgui, que serà bo si es respecta tothom. Mentre es consideri que la nostra manera de ser i la nostra llengua destorba, no anirem bé i seguirem pensant que son uns mals veïns.

Pere Casadesus i Grifol

Publicat el 19/11/01

FIXAR LA LLENGUA… VALENCIANA?

Semblava que no tenia que arribar mai. Els valencians hem estat molt de temps amb una confusió cultural –pel que fa a la llengua- increïble. Teníem més o menys clar quin era el estàndard de llengua catalana, però que passa amb la variant (per anomenar-ho d’alguna manera) valenciana? Que passa amb paraules i expressions típicament valencianes que no es reconeixien de cap manera a Catalunya ? Dons be, per fi, s’ha crear una acadèmia de la llengua valenciana. La pregunta és ‘Era realment necessària una acadèmia Valenciana de la llengua?’ La resposta és si.

Al món hi ha moltes llengües que no tenen acadèmia. Un dels exemples més importants és l’anglès. La llengua anglesa no te cap acadèmia que la fixe, neteje i done esplendor . Realment, ni falta que li fa. L’anglès és una llengua que des de sempre ha sigut molt dúctil, que incorpora i rebutja mots a una velocitat enorme. Quant un nou mot s’introdueix, no fa falta un acadèmic que diga si està be o no ho està. Simplement, s’usa, o no s’usa. Són els parlants els que decideixen, i els que van ascendint una paraula de nivell, o rebaixant-la, encara que açò és menys comú.

Que passa amb el valencià? Anglès i valencià no es poden comparar de cap manera, i no estic parlant d’etimologies, sinó d’usos socials. Hi ha molta més gent parlant l’anglès, això és de calaix, i és una llengua molt més definida. No passe amb el valencià. Ací tenim una sèrie de llengües que estan en contacte, i que poden ‘ajudar’ a perdre el punt de vista de què és realment la variant valenciana de la llengua. Be, esperem des d’ací que la acadèmia actue be, i estudie de manera pormenoritzada l’ús real que se’n fa de la llengua.

Sembla que la acadèmia ha començat en bon peu. El primer que ha fet és un document pel qual demana als responsables d’educació de la Generalitat Valenciana un canvi en la llei educativa que deia que a la assignatura Valencià: Llengua i Literatura només es podia parlar d’autors nascuts dins de Castelló, València i Alacant. Aquesta llei no te cap sentit. A les Illes i a Catalunya es parle la mateixa llengua, amb diferents variants, per què no impartir als autors Catalans i de les illes? Recordem que llengua és cultura, i que els autors de Catalunya i de les Illes han contribuït (més que alguns de valencians) a fer avançar la cultura en la nostra llengua. Seria com si a la assignatura Literatura Espanyola només es parlara d’autors de Madrid i de les dues Castelles. No seria lògic. I menys quant els autors iberoamericans d’aquest segle han incorporat una gran part de les innovacions novel·lístiques. El mateix passa ací, doncs. Per exemple, els autors catalans de finals del XIX i principis del segle XX van ser els que estaven més al corrent de les avantguardes europees. Sense ells, no crec que es puga explicar cap tipus de literatura valenciana. I aquesta és tan sols una de les moltes raons per les que no es deuen excloure altres autors de la mateixa llengua. La manera en la que ho han fet, també ha sigut, baix el meu punt de vista, la correcta. S’han rebutjat radicalismes, i s’ha intentat fer de la manera més educada i conciliadora possible.

No se si el lema De la nova acadèmia serà el mateix que el de la acadèmia castellana ‘Limpia, fija y da esplendor’, però val a dir, que la part de netejar i fixar, ara per ara és la més necessària. La de donar esplendor? No fa falta. La llengua valenciana ja ho és una llengua ben esplèndida, amb tota una sèrie de idiosincràsies i diferencies que la fan tenir una riquesa ben especial.

Agustí Martínez
Llicenciat en Filologia Anglesa
Benicarló (Maestrat)

Publicat el 17/09/01

Temps d’unions, temps de fusions. I nosaltres que fem? Dormim?

La llengua que parlem a les terres valencianes, terres catalanes i a les illes balears, sigui amb l’accent que sigui, està amenaçada. La gent que la té com llengua materna, la parla i l’estima és qui, unint-se, la de defensar. Ningú ho farà per nosaltres! No cal recordar que la unió fa la força i és molt trist constatar que entre la gent de les terres esmentades, no hi ha prou unió per defensar conjuntament, la llengua dels nostres avant passats. La desunió és la causa que més mal li està fent a la nostra llengua. El seus enemics no dormen i aconsegueixen desunir-nos, utilitzant al nostre, ridícul, orgull. No ens enfrontem entre nosaltres, per un parell de mots que tots entenem i ens agrada escoltar quan viatgem d’una zona a l’altre. No ens barallem entre nosaltres per qüestions de noms ni definicions! Totes les “solucions” que no siguin anar tots units, afavoreixen el que ens volen imposar l’altra, la seva. Abans de res, defensem conjuntament la nostra llengua. Després quan la fem respectar dins, i també fora, de les esmentades terres, ja ens ho arreglarem, a gust nostre i nosaltres sols. No ens fa falta ningú de fora que ens la vulgui condicionar i reestructurar. Ja trobarem el nom que calgui, per les terres on la parlem, sense que ningú se senti discriminat. Ara, més que mai, hauríem de “fusionar-nos”, fent pinya, si més no, entorn de la nostra llengua, convençuts i conscients que la que parlem en les esmentades terres, és una sola, altrament estem gairebé fotuts. No caiguem al parany de les picabaralles entre nosaltres, ni tampoc siguem víctimes de les divergències entre quatre lletraferits, que son un perill, inminent, per la nostra llengua i per la nostra identitat com a poble. Valencià? Mallorquí? Català? Què n’han de fer nostres nets d’aquests noms, si els consideren antagonics i ja no parlin la nostra llengua?. Quan hom veu un amic que s’està adormint i és a punt que se li escapi l’últim tren que el pot portar a salvar la pròpia llengua, pot ser necessari pessigar-lo fort perquè obri els ulls i cuiti, abans que la causa ja sigui perduda definitivament. Valencians, Mallorquins, Catalans, fem pinya, tots plegats, entorn de la pròpia llengua, altrament la nostra identitat perilla i pot succeir que generacions vinents, llegeixin textos com el següent -un text que només vol ser un “pessic” d’amic.

Any 3050.

Primer mil·lenni de la instauració mundial de WorldMarket

Tema: Com parlava Europa

Temps era temps, a la part més oriental de la península Ibèrica, i a les Illes Balears, hi habitava un poble-nació mil·lenari, que parlava, com idioma autòcton, l’idioma català. Els seus habitants l’estimaven molt i el cultivaven, tant, que en català -tot i els impediments de tota mena que els interposaren els que no el toleraven ni l’acceptaven- crearen grans obres literàries que avui com a testimoni d’aquella important i antiga cultura, es conserven a les millors biblioteques del mon. La decadència de l’idioma català, i, com conseqüència, la pèrdua de consciència de nació dels seus habitants autòctons, va començar quan, “oficialment”, va desaparèixer l’enemic de l’idioma català. La prohibició oficial, de forma declarada, de l’idioma català utilitzant el poder, la força i l’antagonisme, tingué inici a principi del segle XVIII. Però la més forta repressió contra la seva llengua i cultura, la va sofrir el poble català, mentre va haver de viure sota dictadura militar des de 1939 fins 1978, després d’una gerra civil que durà tres anys. 1936 -1939. Tenint prohibit expressar lliurement les seves preferències polítiques durant els gairebé quaranta anys que durà aquella dictadura, els catalans abocaren tot el seu sentiment i consciència de nació, tot el seu patriotisme, en un club de futbol: el C.F Barcelona. La fidelitat dels catalans, aquest club, que familiarment l’anomenaven: “Barça” , era una forma, gairebé l’única i possible, de fer pinya per a manifestar, indirectament, el rebuig a un govern que els oprimia. Segons la documentació de tota mena, que encara avui es conserva, de tots els partits de futbol que “el Barça” jugava, els que amb més ganes esperaven els catalans, eren els que havia de jugar contra un equip de futbol de Madrid, perquè, pels Catalans, una victòria contra el club de Madrid, significava una victòria contra l’opressor vingut de fora. Passà el temps i al poble català li van inculcar que “el “Barça és més que un club”, i pel que sembla així va ésser i durant molt de temps ho va creure. Quan l’enemic de la llengua catalana, degut la pressió política internacional del moment, va haver d’autoritzar la publicació de diaris en català -que ho havia prohibit gairebé durant quaranta anys- de seguida sorgí, com un fènix de les cendres, un diari en català. Moltíssims catalans, molts d’ells encara exiliats i a la diàspora, ho celebraren, i els que havien sofert gerra, càstig i discriminació per haver defensat un govern republicà legal, d’alegria i d’emoció ploraren. Els seus fills, que havien viscut la humiliació soferta pels seus pares pel sol fet d’haver estat fidels a la legalitat, a Catalunya i a l’idioma català, també s’emocionaren quan van tenir a les mans un diari totalment escrit en català editat i publicat a Catalunya. Fou un fet molt important pel poble català perquè molts catalans, amb aquell diari revifarien la practica de llegir en català, que ja havien gairebé abandonat.

La fidelitat, aquell diari editat en català, sense explicació lògica, va decaure ràpidament, un fet que avui no es compren, perquè el poble català, durant quaranta anys, es queixà i lamentà, de la prohibició que se li imposà de publicar-ne, i també, perquè de segles, era conegut el seu amor a la seva parla. Actualment, tots els investigadors coincideixen en què una de les causes, que va encaminar la decadència del poble català i de la seva llengua, va ser que no volgué aglutinar-se políticament, de la mateixa manera que ho feia amb el “Barça”, entorn d’un partit polític i un mitjà de comunicació, com haguera pogut molt bé ser un diari. Un diari que sortís al carrer sota el lema: “L’Xxx, és més que un diari” Mentre a l’estadi del “Barça” s’havia de fer ampliacions per a donar cabuda a més gent, aquell diari, la sortida del qual tantes i tantes esperances havia despertat a molts catalans, va haver de disminuir la seva tirada fins a nivells que feien perillar la seva existència. I mentre algun polític de Catalunya feia conèixer l’eslògan “Som sis milions”, la realitat era que moltíssims d’aquests “sis milions”, que econòmicament podien fer-ho, no eren ni abonats al diari, ni li feien cap mena de costat. Al diari en català, determinats sectors polítics i econòmicament importants, només li mostraren indiferència, abandonant-lo a la seva sort. A les sales d’espera, de metges, notaris, advocats, etc, bancs i establiments de tota mena que es guanyaven molt bé la vida, un diari en català no hi entrava, mentre que els símbols, del “Barça” lluïen per tot arreu d’aquell territori, que aleshores, en català, se’n deia: Catalunya. Es venien mitjons, calçotets, elàstics, gorres, samarretes, rellotges, escuts pels cotxes etc. etc. amb el símbol del “Barça”, mentre que al mateix temps, del diari només en sortien uns 30,000 de mitjana diària i arreu s’anunciava: “Som sis milions”. Els investigadors actuals, especialitzats en idiomes ja no utilitzats, no troben explicació a la falta de seny i de previsió de determinats sectors de Valencians, de catalans i de les illes de no fer comprendre al poble valencià, català i al de les illes, que un diari també pot ser: “Més que un diari” i també, que una emissora de televisió, podia i havia de ser: ” més que una emissora”. Fer comprendre, que havien de ser uns mitjans amb els quals tot un poble-nació s’hi sentis ben identificat i unit per a mostrar als enemics de la seua llengua, la força política que representa tenir, darrera l’ideal polític, un diari de gran tiratge i una Televisió pròpia, fidel als ideals de llibertat de tot una nació. Però les emissores de ràdio i televisió, que s’autoconsideraven catalanes, es doblegaren a les lleis de mercat, on el futbol i la propaganda omplien d’una marea exagerada les seves hores de programació. Els diaris més venuts a Catalunya, eren els dedicats exclusivament a l’esport i en català no se’n publicà mai cap. Sembla que els mitjans de comunicació de Catalunya consideraven més important els debats sobre el tema futbol, que alertar i mentalitzar el poble que l’extinció de la pròpia llengua implicaria la pèrdua de la propia identitat nacional. Altres investigadors han arribat a la conclusió que un fet importat és que, per interessos econòmics, determinats grups, tan de Catalunya com de fora, fomentessin l’antagonisme -quan ja, políticament, no tenia justificació fer-ho -entre els seguidors dels dos equips de futbol que representaven Barcelona i Madrid. Actualment se’ns fa difícil imaginar, que aleshores, mentre jugaven el Barcelona contra el Madrid, els carrers de la ciutat de Barcelona quedessin gairebé vuits de gent. Això succeïa quan encara els catalans eren considerats “gent de seny”. S’arribà als extrems, on guanyar els partits de futbol, jugant contra el Madrid, per a una gran majoria, era més important que guanyar més autonomia com nació. Aquesta actitud i els següents canvis generacionals van ser el pròleg d’una pèrdua constant de la consciència de nació i l’abandó de mica en mica de la llengua autoctona.

Molts psicòlegs d’avui, dedueixen que el futbol, aleshores, s’utilitzava com una mena d’alienació gairebé col·lectiva per desviar la gent d’altres necessitats que aquella societat tenia. Mentre això succeïa l’oferta de partits de futbol augmentà tant, que el tema futbol, ocupà una gran part de l’actualitat quotidiana dels catalans. Tant augmentà l’oferta de competicions futbolístiques, que, consultant cròniques i diaris de l’època, podem afirmar que: “L’abundància -de futbol- matà la fam” de partits. Si hi afegim que l’equip de futbol Barcelona -i també el de Valencia i de Mallorca- era ja constituït amb una gran part d’esportistes mercenaris vinguts d’arreu del mon, ja gairebé era el mateix veure jugar el “Barça” que qualsevol altre equip d’arreu d’Europa. Poc a poc, el desencís es va anar infiltrant dins de l’esperit de tots aquells milers i milers de seguidors del “Barça” i el lema: “El Barça és mes que un club” ja no entabanava ni motivava la gent, com per molt de temps ho pogué fer. En decaure l’afecció al “Barça”, decaigué també la consciència de nació i l’amor a la llengua. El poble català es trobà que no tenia res d’altre que fos “més que…” que l’aglutines, que unís totes les classes socials de Catalunya com ho aconseguí fer el “Barça”. Sectors determinants de la societat catalana que ho havien de crear, no ho havien fet a temps. Perderen l’oportunitat de fer-ho mentre, dels seus propis errors polítics, culpaven gent de fora Catalunya i les picabaralles internes, políticament, els debilitava. Els catalans no tingueren on abocar els seu vertader sentit patriota, que d’altre part ja no era tant consistent com havia estat, perquè els seus avis l’havien exhaurit, gairebé tot, només cridant, dins l’estadi del C. F. Barcelona. Quan els estats europeus van haver de desaparèixer, en benefici d’una Europa compacte i unida, seguiren generacions que ja se sentien autèntics europeus, perquè la Unió Europea s’havia consolidat transformada en una: European Countrys Federation, que com a model, però més perfeccionat encara, havia adoptat el de la que fou la Confederació Helvetica. Les noves generacions d’Europeus, adoptaren un idioma que, a tot Europa, ja s’havia anant introduint, a finals del segle XX, junt amb els mitjans informàtics i, que passats uns decennis, es convertí en (OVE) “Oral and vernacular English” que, com arreu, s’adaptà ràpidament a l’actual (ICE) “International Colloquial English”. Les conclusions de tots els investigadors actuals, sobre la desaparició de l’esperit de nació d’aquell poble i del seu l’idioma autòcton, són: l’individualisme dels seus individus, que ja n’era una característica, estar políticament fraccionats i, com conseqüència, el poc interès en fer pinya conjuntament, tots, entorn d’un sol ideal i de la seva llengua. Era un poble que havia estat ja massa temps políticament desunit i fraccionat i va caure en el parany que li preparà, qui els volia imposar una altra llengua, afavorint la “creació d’una llengua” paral·lela a l’autòctona. Aquest fet, aleshores feu enriolar als lingüístics més prestigiosos d’arreu. Els símbols del Barça van esdevenir un anacronisme i els encants n’eren plens. Aquell poble que només havia sabut unir-se entorn del “Barça”, políticament, no va saber fer-ho, conjuntament i a temps, per a perdurar. Fraccionat i no tenint on abocar el seu patriotisme, es va diluir barrejat amb gent que vingueren de lluny, com aquells tres reis d’orient, que segons diu la llegenda, eren homes de diferent color de pell.

Pere Vergés i Villalonga. (Catalunya)

Publicat el 27/08/01

PROPAGANDA SUBLIMINAL RACISTA A LES TELEVISIONS ESPANYOLES
(àctiques per al genocidi de la llengua i l’estructura mental catalana)

La nova estratègia militar (dels”imperis”) passarà per regular, controlar i manipular els mitjans de comunicació.(Alvin Toffler, científic nord-americà de Prospectiva)

Els mèdia espanyols utilitzen sistemàticamente tota una sèrie de sofisticades tècniques i tàctiques de disseny, elaborades per especialistes de màrqueting i comunicació, per a les fites polítiques de l’oligarquia i del seu actual gestor, el PP.

Cal dir que aquestes tàctiques exigeixen que el PP no faci veure que s’emmerda directament en res, perquè ha de donar sempre un perfil «de centre». Les campanyes racistes i intimidatòries contra Catalunya, el treball brut de manipular, intoxicar i atiar odis atàvics és treball dels mitjans de comunicació. Mentre, el PP ha de presentar-se sempre repentinat i perdonant-nos la vida amb indulgència, arreplegant els fruits madurs de les campanyes d’intoxicació sota forma de vots.

Són les dues cares de la mateixa moneda, com el policia «bo» i el «nerviós» dels interrogatoris del temps de Franco.

Els uns (Anson, COPE, ABC, Las Provincias…) són el puny de ferro, i es dediquen a fer safaris contra els catalans en exercici i a atiar la catalanofòbia més racial, ens presenten com a monstres o com a Neanderthalencs a parlar llengües extingides en llurs coves paleolítiques. Mentrestant, els altres (el PP suposadament de centre), amb guants de seda, es presenten com a magnànims-solidaris-equilibrats que,com a membres joves i dinàmics d’una moderna ONG, ens tendeixen generosament la mà i ens perdonen la vida (i de quan en quan,per a fer la gràcia a llurs incondicionals de sempre, fan com que senten els mèdia -i, clar, si ho diuen “todos” és perquè tenen raó-, i n’amollen alguna atacant-nos i menyspreant-nos “porque nos lo merecemos”).

A nosaltres ens presenten com a monstres o com a neanderthalencs i ells es presenten com a magnànims solidaris equilibrats que ens tendeixen la mà.

Com que no tenen cap partit important a la seva dreta, arramblen tots els vots: els de la dreta de sempre (que saben que és anticatalana a morir, com ells) i els del centre (que han acabat empassant-se que «los catalanes son muy malos»). «Too p’a ellos», com quan feien les amèriques, assassinant més de 100 milions d’indis. «Ellos» se la saben llarga, per qualque raó foren «espada de infieles, martillo de herejes y forja de imperios».

Vegem ara alguns exemples quotidians d’aquestes tàctiques subliminals:

-En les comèdies espanyoles («Manolo y compañía», Lina Morgan, etc.) els personatges són preferentment castellano-andalusos de classe treballadora o popular vivint a Madrid, o sia, elaborats prototipus de majoria social a fi que gran part dels televidents s’hi identifiquin directament o indirecta i de donar-los així no sols «exemples de normalitat» (ser madrileny, etc.) sinó també frases fetes, bromes, tòpics, facècies, etc. que després la gent pugui repetir ingènuament (en castellà, evidentment) en la seva vida quotidiana. En definitiva,allò que en anglès hom diu “patterns”, però en versió, diguem-ne, ”only Spanish”. D’aquesta manera,els dissenyadors del genocidi cultural pretenen enviar la cultura viva, la quotidianeïtat de les cultures no-castellanes, al museu paleontològic. O sia, una tàctica cultural genocida administrada en petites dosis, com feia la Vídua Negra.

-La informació esportiva sol tractar de molt diferent manera segons quins equips, així, quan parlen del Barça sempre ressalten tot allò polèmic i callen les voltes que els àrbitres el perjudiquen. Quan el Barça juga, sol haver-hi algun “reportaje” al club més o menys modest que espera “el milagro” para derrotar al “todopoderoso Barcelona” (als modestos que s’enfronten als equips madrilenys no les fan aquests reportajes ). En canvi, del R.Madrid en parlen quasi sempre amb un to càlid, de proximitat, per a fer-lo simpàtic. Sovint tenen la barra d’entremesclar-hi cròniques rosa del fill de Raúl o de la núvia d’en tal, cosa que no solen fer amb cap altre equip. No debades els programes esportius solen fer-los seguidors del R.Madrid o del «Aleti», a «Prado del Reir».

Quan juga la Selessión , la cosa és ben acurada i sistemàtica: les banderes espanyoles hi són repetidament ressaltades, “en una clima de” joia i entusiasme sano y deportivo.

-Els presentadors llogats (que parlen en castellà exclusivament, of course ) solen tenir un to de veu especialment vibrant, que traspua una seguretat no pas insultant però sí exclusivista -per la seva gran claredat i rodonesa – i implícitament menyspreadora de qualsevol altra llengua que no sia la que estan usant en aquell moment, casualment el castellà. No oblidem pas que Franco tenia sociolingüistes per a millor planificar el complet genocidi lingüístic contra les llengües no castellanes. O el dictat del Consejo de Castilla de quan Felip V als Corregidores de Cataluña sobre la imposició del castellà (“que se procure el efecto sin que se note el cuidado”). Si això ho feien en aquella època, què no seran capaços de fer, subliminalment, en l’actual!. A tall d’exemple: una entrevista a TVE a una dona que acull en sa casa jovent francès que venia a Barcelona en un aplec de Taizè: “Sí, claro, nos podemos entender gracias a que hablamos castellano ” ( resumen de toda la información posible del tal encuentro , caldria dir-ne!)

-El folklore queda monopolitzat pel pseudoflamenco (una versió embastardida de l’autèntic flamenco, on primen les facetes més individualistes, agressives i histèriques sobre el “cante hondo” i tot allò més líric i poètic), “elevat” oficialment des del seu orígen purament andalús a una mena de folklore oficial espanyol. El 90% del folklore que trauen les TV espanyoles (també les valencianes) és pseudoflamenc. Quasi el 10% restant se´l reparteixen “jotas” i xotis madrilenys. El folklore basc o català (o valencià, o mallorquí…) no hi apareix ni per casualitat:”El peor desprecio es no hacer aprecio”. ”Castilla…que desprecia cuanto ignora…”(Machado). No hi apareixen cançons en català, basc, gallec, etc. ni per casualitat,poden passar anys i anys abans de sentir-ne una, tot i que també paguem imposts i som ciutadans espanyols.Oficialment no existim: és el total “apartheid” cultural. Cal que els partits democràtics denunciïn aquest “apartheid”, que no callin més i que n’exigesquen la total dissolució.

-En els concursos, les preguntes de geografia, història, etc. solen referir-se quasi sistemàticament a poblacions i fets de l’Espanya més profunda, preferentment l’Altiplà. «Pueblos recios y buenos españoles». La perifèria quasi ni apareixem, devem ser «no normals». El missatge inconscient que hi transmeten és: «los periféricos (nacionalistas y malos appañoles) no son gente culta y normal y por eso ni los sacamos, lo normal es ser de Cáceres y español hasta las cachas». O sia: «Sé culto, sé español. Sé normal, sé español. Sé solidario, sé español. Sé ciudadano del mundo, sé español» i «No españoles, a la basura (sean negros, judíos, moros o catalanes)». «Hay que sé appañol, que é güenoooo!, uii!».

-Etc.etc.

Com deia aquell analfabet, tot convençut, que una volta tragueren per TV3: « Tooh tendrían k’hablah appañó. Tor mundo tendría que sé Appaña. Tor mundo p’Appaña ».

Veient-lo, hom comprèn tots els genocidis de l’Imperi espanyol i totes les seves «eñes». En el fons, aquest és el retrat robot del fons ideològic, cultural i vital de l’espanyolisme. Absolutament brutal però amb tàctiques molt subtils i refinades. Feixisme modern, subliminal i tecnològic sobre panderetes antigues i entranyables.

Estimats conciutadans que ens saludem amb un «Bon dia!»: ens estan portant a les cambres de gas. Aquestes cambres de gas són els mass mèdia espanyols.

RICARD COLOM
Castelló de la Plana

Publicat el 02/07/01

AUTOODI, CULPA I METANOIA

Els jurats de València adrecen lletra als de Barcelona i Ciutat: “car per tals e semblants certificacions hom guarda sos amics e sa nació de prendre dan” ( 24.10.1374 ).

L’ autoodi contra uns trets neutres (la pròpia llengua, per exemple) és fals i a utodestructiu, però la culpa pot ser ben autoconstructiva o redreçadora.

Vejam, és que tot ho fem bé?. I si no ho fem bé, no ens caldrà autorevisar-nos per a millorar?.

Ara bé, si no tenim cap sentiment de culpa (com proposen sovint les noves tècniques doasyouwant , orientalismes, etc.), això és neoliberalisme pur, o sia, postmodernisme. Crearem o fomentarem la psicopatia social, la irresponsabilitat (com passa cal nacionalisme català,tan agnòstic i “modern”, a diferència de l’irlandès,el basc,el polonès,el palestinià,etc.). Record haver vist una historieta dels Simpson,tan divertida com sempre,amb aquest tema: les sessions d’un curs d’autoestima com a excusa front a la culpabilitat i la irreponsabilitat consegüent. Aquesta historieta no tenia pèrdua, feia una sàtira sagnant sobre aquests cursets d’autoestima- doasyouwant.

Sense autocrítica és impossible millorar. Altrament, entre l’agnosticisme sol haver-hi una idea força errada del que és el sentiment de culpa evangèlic, a causa bàsicament de la deformació nacionalcatòlica. En el grec en què està escrit el Nou Testament originari repenediment, conversió (mots llatins tan desgastats que, com molts termes religiosos, s’han momificat i desviat en llur significació originària) es diu “metanoia” , que té un sentit ben positiu de reequilibri vital i força vibrant, tan diferent de la apatia, feblesa i desequilibri que constantment són palesos entre prou nacionalistes i catalans. O sia, no res a veure amb els tòpics copets al pit i el collet tort. Metanoia és un concepte psicològic i moral, traduït pel terme català, provinent del llatí , “penediment”, “conversió” de connotacions religioses. Vol dir equilibri sobre la realitat (la veritat, la fe): en hebreu “creure” (fe) prové del mot hebreu que significa “roca”, en grec prové d’un altre que significa “desvetllar les coses amagades”.

“El mot grec metanoia no guarda cap relació amb el remordiment pel pecat, amb el qual confonem el penediment en els nostres idiomes moderns. Etimològicament vol dir: canvi de mentalitat, anar més lluny del pensament . Expressions bíbliques paral·leles són rebre un nou cor de carn, negar-se a si mateix, fer-se com un nin, nàixer de nou …El ver penediment és una revisió de les proporcions. Enmig hi ha Déu. Jo sóc d’immensa vàlua, però un sol entre milers de milions…”. (Richard Wurmbrand, pastor protestant de la minoria alemanya a Romania, tancat durant anys en incomunicació pel règim nazi d’Antonescu i pel stalinià de Ceaucescu).

L’origen dels mots religiosos està ple de coses així, cosa que els traductors bíblics coneixen bé per a traduir i adaptar culturalment el sentit originari (per ex., la Bíblia als indis motilons tradueix “creure en Déu” com a “estar suspès en una hamaca sostinguda per Déu” ; o expressa l’encarnació com a “fer-se formiga” -a causa d’una llegenda motilona). “Església” ve del grec “ek-klesía”: “ek”, afora, “klesía”, cridat, crida, vol significar “cridat afora” (del món, de la vana manera de viure), i té el mateix sentit que en hebreu/arameu “fariseu” o “sant(ificat)”, que vol dir “apartat” (de la contaminació/maldat mundana). Em recorda vagament aquella bella citació d’en Khalil Jubran, del dissident/idealista que s’adreça als seus compatriotes: “El vostre pensament és el de les xerrameques i els falsos plaers. El meu és el pensament d’aquell perdut en sa pròpia terra, estranger dins sa pròpia nació, solitari entre sos parents i amics. El vostre pensament fa sonar trompetes quan balleu. El meu prefereix l’angoixa de mort a la vostra música i dansa. El vostre pensament us fa aspirar a títols i càrrecs. El meu m’exhorta a servir amb humilitat. El vostre pensament diferencia el pragmàtic de l’idealista. El meu descobreix que la vida és una, i que ses mesures i pesos no coincideixen pas amb els vostres. Aquell que etiquetes d’idealista, pot ser un home pràctic. El vostre infon arrogància i superioritat dins els cors. El meu sembra l’amor a la pau i el desig d’independència. Vosaltres teniu el vostre pensament i jo el meu”. (Khalil Jubran, 1883-1931, escriptor i artista libanés). El verb “meta-noeseîn” , corresponent a “metanoia”, vol dir: “meta”, més enllà; “noeseîn”, (forma de) pensar. O sia, anar més enllà en la manera de pensar o canviar (el sentit de) la manera de pensar. Una cosa així com aquella cançó d’en Llac: “Més lluny, cal anar més lluny, dels arbres caiguts, que ara ens empresonen…”. Aquest concepte de la metanoia és especialment interessant per a la nostra situació, molt productiu en potència, com si diguéssim de la crítica mobilitzadora, com la dels profetes d’Israel. És complementari, però en positiu, de l’autoodi. El modernisme regeneracionista era metanoic sens dubte. I és més aclaridor que no pas el concepte d’ autoestima , que em sembla més ambigu i més manipulable.

Els termes originaris bíblics són extraordinàriament vitals i no tenen res de religiosos, i vet ací la gran confusió, l’obra del satanàs clericalista i cesarista: fer d’allò vital i alliberador una cosa castrant, re ligiosa i morta a fi de dominar consciències, explotar-les psíquicament i anímicament. Dissortadament, això sempre ho han entès molt bé els nostres enemics, mentre que nosaltres ben poc. I, doncs, ens han enganyat com han volgut. I continuen fent-ho a pler.

LA “CULPA” DE LES DONES VIOLADES.

Els homes tendim més al cartesianisme, les dones han tendit més a ser intuïtives (trob que per haver estat molt discriminades i per tenir menys força física, han desplegat més intensament aspectes psíquics i anímics, per a bé i per a mal).

Les dones violades tenen un sentiment de culpabilitat que té prou relació amb l’autoodi. Però elles són més intuïtives i, en el fons, tant en l’autoodi com en les violacions, s’ensumen que quelcom hi fa figa, que podrien haver actuat altrament, etc. En fi, quan ens passa quelcom de greu sempre pensem q podríem haver-ho fet millor, i tenim raó. O no?. Però havíem de procurar preveure més les coses, per suposat.

El mateix autoodi lingüístic és pensar també que quelcom fa figa en la llengua discriminada i “de segona”, però no voler identificar la raó i la justícia en l’afer, no voler-hi ser honest.

RICARD COLOM
Castelló de la Plana

Publicat el 25/06/01

VALÈNCIA VALENCIÀ

La situació de la llengua Catalana a Catalunya sembla estar passant una bona època. Ja fa anys que s’han oblidat els prejudicis contra la llengua a la mateixa Catalunya. Les persones que hi van a viure tenen assumit que hi ha una nova llengua que han de aprendre. La cultura es va desenvolupant d’acord amb el factor fonamental que és la llengua, i diversos artistes de diferents especialitats desenvolupen la seva tasca en el seu propi idioma. Quasi tot el món parla Català a Catalunya. Bé, això es el que sembla, que la situació s’està estabilitzant. No obstant això, no vull dir que no queden coses per fer. En queden, i moltes.

La situació a València no pot ser més diferent. Potser és un problema de ideologies enfrontades. Potser és un problema de mandra. O potser siga el voler o no identificar-se amb Catalunya. No ho se. A València hi ha massa factors diferents per considerar. I és en la mateixa ciutat de València on conflueixen tots els factors. Si, a la província i la ciutat de València es podria parlar de esquizofrènia lingüística.

La batalla entre el Castellà (el ‘Espanyol’ dirien alguns) i el Valencià (el Català potser dirien uns altres) va més enllà de totes les possibilitats. Tot depèn de la zona de València on estigues. Jo mateix he sigut testimoni de gent de València dient que ‘ yo no hablo valenciano, que és de pueblo’ . Es comprensible. A la època franquista, no es podia parlar Valencià a la capital, i als pobles el control que es feia no era tan esfereïdor. Però el que es cert, és que a València la gent sap parlar el Valencià (o el Català, com vulgueu, no anem a entrar en el problema de les ‘denominacions d’origen’ ara), però no s’atreveixen. Un altre element interessant en este punt seria el polític: no hi ha dubte de que València pot ser considerada pels governants com un segon Madrid, on es proven les noves lleis per a instaurar-les es a tot l’estat després…com es pot parlar altra llengua que no siga Castellà en este sentit? Ni el mateix president de la comunitat és Valencià, ni parle la llengua??

No obstant, a la mateixa capital del Regne també es pot trobar la actitud totalment contraria. La de les persones que no parlen el Castellà ni per respecte a la persona no valencianoparlant. Consideren que això és una mida de força contra els castellans. S’equivoquen. Les llengües estan fetes per que la gent s’entenga, i per desenvolupar una cultura pròpia. No es deu utilitzar d’esta manera com a instrument de pressió.

I entre tots dos extrems… infinitud de possibilitats. Des de gent que ‘ habla valenciano en círculos reducidos ‘ fins els que van a les manifestacions i les festes per la llengua, envoltats amb la senyera de la barra blava comentant ‘ que bien nos lo vamos a pasar en la mani’ , sí, en castellà. Un altra possibilitat va ser intentar una normativa valenciana, cosa que va resultar, en alguns casos, ridícula. La visió de cartells al Palau de la Música dient que ‘durant el desenrrollo del concert no us podeu alçar dels assients ‘, va ser, com a mínim per a riure i no parar.

Bé, tot açò és part d’una evolució. Esperem que la esquizofrènia desaparega prompte, i que així es puga començar a crear una cultura plenament valenciana, que es nutri de les catalanes i perquè no? De les castellanes també. Mentrestant, només queda esperar, i usar la nostra llengua per a entendre-nos. Que és per a lo que serveix un idioma.

Agustí Martínez
Llicenciat en Filologia Anglesa
Benicarló (Maestrat)

Publicat el 30/04/01

El Castellà una llengua imposada?

En aquests temps que corrent on tothom s’ompli la boca de ser el més tolerant del món, quan hom mostra un respecte envers tots els pensaments, encara hi ha gent que malauradament té les coses poc clares i la història per a ell no significa res.

El discurs del rei d’Espanya, pel que fa a la llengua castellana ha denotat un menyspreu per aquelles llengües que han patit el seu setge més agressiu. Fins i tot el govern Mexicà s’ha molestat per les paraules: “Nunca fue la nuestra una lengua de imposición, sinó de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano” . És sorprenent les barbaritats que hom pot dir i quedar-se tant ample, com aquell que no vol la cosa. Només cal fer un petit repàs per la història i veure que el Castellà ha estat imposat, no només un cop al llarg de la història sinó més d’un i no només a Catalunya, País Valencià i Balears sinó a l’Amèrica Llatina (curiós nom). Les llengües indígenes no són llengües dignes d’un respecte que en el seu dia els colonitzadors d’aquelles terres no van tenir? Potser el Català, el Euskera, el Gallec, … no és mereixen un respecte?. No podem viure en la nostra llengua dignament?

Tants anys de dictadura, tants anys d’imposició del Castellà per damunt d’altres llengües, no fan reflexionar que nosaltres tenim tant de dret com ells a viure i sentir com més ens plaga. Prou de fer el babau amb aquests temes.

Jo personalment estic fart de la intolerància que mostren algunes persones, aquelles persones que pensen que el Català no deixa de ser una cosa simbòlica una cosa folklòrica, una moda, un caprici, … i és que el món està ple d’ignorants, i no em sap greu per aquells que s’han informat i tenen una certa cultura, i tot i això continuen pensant com pensen, sinó per aquells que no han tingut l’oportunitat de llegir i saber el que aquesta llengua, la catalana ha patit durant anys i panys.

Dir que el Castellà no s’ha imposat mai, és com dir que el Català sempre s’ha ensenyat a l’escola, que sempre hem pogut parlar lliurement amb la nostra llengua i que fins i tot els nostres noms sempre s’han pogut posar en català.

Em sento cansat de parlar i parlar, de fer veure un punt de vista que ells no estan disposats a acceptar, ni tant sols respectar. Cansat de defensar allò que no hauria de fer falta que es defenses, cansat de sentir barbaritats, cansat de lluitar contra la incomprensió de la gent. Cansat però vençut, continuaré amb la meua tasca, ja que de mica en mica s’omple la pica. Ànim a tots!

Joan Josep
La Pàgina – Per a viure la xarxa en català!

Publicat el 08/01/01

Els valencians tenim un problema

Bé, sóc un jove del País Valencià. La meua visió sobre el nacionalisme valencià és que no avancem perquè estem dividits: blavers i pancatalanistes. La qüestió de la llengua està molt clara. Català i prou, encara que jo li diga familiarment valencià; per això reclame un major flexibilitat a l’hora d’acceptar, no sols vocabulari, sinó també estructures oracionals pròpies de la nostra variant per part de les autoritats lingüístiques. Un exemple: segons la normativa, no es pot dir: “No m’agrada molt”, has de dir “No m’agrada gaire”; què passa??.. Que al País Valencià el gaire no s’empra, és un desconegut total. Per què es neguen a acceptar esta acepció del “molt” com a normatiu. És com si ara l’IEC us diguera als catalans: No podeu dir patata perquè és un castellanisme, heu de dir creïlla. La reacció més normal seria de desaprovació, i quan això passa molt sovint, ix una reacció de rebuig vers la llengua, i de dir “Jo no parle català, el valencià és un altra llengua”. Crec que dins el possible, cal ser més flexible, i ja no només dins el valencià, sinó també al lleidatà, tortosí, balears… Bé, a part d’això, la qüestió: Jo sóc català??!! Crec que no mereix la pena discutir-ho!! Vull dir, a mi no m’ix del cor dir, sóc català!! A més a més, mai hem sigut catalans. Jaume I ho va voler així, quatre regnes independents dins una confederació: Catalunya, Aragó, València i Mallorca!! Doncs lluitem per això!!… És clar que tenim una mateixa cultura, uns mateixos costums, i cal reforçar-los, cal promoure l’intercanvi, però tots dins uns PAÏSOS catalans, països en plural. Compartim una mateixa senyera, però xe, la majoria dels valencians no volem deixar Madrid per a arribar a Barcelona, sinó a València!! Ara, cal lluitar tots junts, per descomptat, però crec que cal que els catalans us adoneu d’això: SOM DIFERENTS, ENCARA QUE SIGUEM IGUALS. Els valencians no volem ser catalans del sud, o que als catalans us agradaria ser valencians del nord?! Lluitem tots alhora i aconseguirem el que volem, aconseguirem tres països independents i alhora germans i per què no??… confederats, ja ho érem a l’Edat Mitjana i ens anava prou bé no?? Però no crec que pel fet de parlar català una persona, haja de ser catalana. Jo ho dic amb orgull, parle català i sóc valencià, i no sóc jo l’únic que pensa així, més aviat som la majoria dels valencians el qui pensem així. Però els extrems no cedeixen ni els blavers ni els pancatalanistes. Per això no avancem, no ens aclarim. Per què no unir-nos i lluitar des de tots els racons per un País Valencià una Catalunya i unes Illes sense renunciar a una posterior confederació??!! Recolzant-nos i anant de la mà, podrem aconseguir tot allò que ens proposem. La meua visió a llarg termini seria un model com el de l’Edat Mitjana. Diguem tres parlaments propis, on cadascú tinga els seus òrgans de govern i un de “federal” on a la vegada, defensem els nostre interessos amb una veu comuna. A estes coses li diuen utopies, però jo, com qualsevol utòpic, seguiré lluitant per ella… i… crec que no sóc l’únic no???

Amics, reflexionem i fins prompte!!

L’Enfarinat d’Ibi (País Valencià)

Publicat el 08/01/01

2000 anys?, un bocí de temps!

Quina expectativa! Quina eufòria! Fins i tot podríem dir: Quin enrenou! Tot perquè s’acaba el segon mil·lenni de l’Era Cristiana. Dos mil anys que no hem d’oblidar, han estat comptats tenint com a referència la naixença de Jesucrist.
Si tenim en compte aquest fet, hauríem de ser més asserenats, més objectius i no oblidar que altres cultures, que avui ja coneixem prou bé, també idearen calendaris iniciant a comptar els anys molt més abans que nosaltres. Son calendaris encara avui vigents, algun dels quals són molt més antics que el nostre. Com a exemple, el calendari Xinès que ja va per l’any 4697!.
Servir-se del nostre calendari, per a creure, per a esperar, o per a sentir temor, que el simple fet de passar d’un mil·lenni a l’altre implicarà esdeveniments sobtats que, de cop i volta, poden afectar la nostra existència, és una frivolitat.
Parlant de milers d’anys i parlant de calendaris, parlem de temps. Possiblement l’Home oblida massa fàcilment que la Natura no mesura el temps. La Natura només repeteix cicles i prou. És l’Home qui va tenir l ‘ acudit o la necessitat de mesurar el que en denominem “temps”.
Quan el calendari i el rellotge van ser a l’abast de tothom, la Humanitat va condicionar la seva vida al “transcórrer del temps”. L’Home actual dóna tanta importància al temps mesurat que la Natura, observant com la Humanitat actua, “es trenca de riure”.
Avui ja sabem calcular l’edat de les pedres i els resultats ens indiquen que algunes tenen milers i milers d’anys. Tot i sabent això, l’Home encara continua donant-se importància. Amb la seva immodèstia, raona, manifesta i escriu coses com: “l’Home pot destruir la Terra”, “el món s’acabarà” i pensa en la fi del món com un fet absolut.
El seu sentit de superioritat no el deixa comprendre que la Terra no el necessita. Que la Terra pot existir sense l ‘ Home. Que la Terra pot esdevenir un lloc inhòspit on ell no pugui viure. Un lloc on les pedres, sense l’Home continuarien envellint i on la Natura seguiria “trencant-se de riure” i refent a la seva manera el que l’Home li està desfent.
No siguem babaus! Utilitzem les acaballes del segon mil·lenni per celebrar-ho amb alegria, en pau i cercant de tenir més temps, més estimació els uns per als altres.

Pere Vergés i Villalonga. (Catalunya)

I tornem-hi!

Un cop més l’analfabetisme del poder judicial espanyol pretén passar per sobre de la Universitat, del món de la cultura i de la romanística internacional. Un cop més haurem “d’acatar tot i no compartir” una sentència dictada o amb mala fe o amb la més absoluta ignorància.

Però en quin país vivim? Quin país és aquest en què un tribunal superior de justícia pot prohibir a la Universitat l’ús del terme científic amb què es coneix internacionalment una llengua i saltar-se, de passada, una sentència en sentit contrari del Tribunal Constitucional de l’Estat en qüestió?

Podem els sis milions de parlants d’aquesta llengua sense nom comú en tot el seu domini (amb perdó) permetre’ns el luxe d’acceptar un acte tal de terrorisme cultural? Poden els milions de persones cultes i intel·ligents, parlants de qualsevol llengua, acceptar-ho?

Proposar la creació d’un moviment de desobediència civil contra les actuacions acientífiques de la Justícia espanyola podria portar-nos a ser acusats de deslleialtat envers el marc constitucional i estatutari o, directament, de terrorisme, però potser que ja està bé! (ja n’hi ha prou!).

Un atac com aquest a la raó (i no parlo ja de llengües amenaçades ni de qüestions nacionals), un acte com aquest d’apologia de la incultura hauria de ser portada de tots els diaris i revistes, noticiaris televisius i radiofònics, objecte de condemnes solemnes i unànimes i de manifestacions multitudinàries. Perquè la incultura és la millor fàbrica de feixistes que es coneix, i si a sobre ve amb l’aval de “la Llei” i el silenci poruc de la ciutadania (mai se sap) i d’algun dels seus més alts representants, pot acabar no tenint remei.

Enric de Vilalta i Pach
Coordinador de l’Àmbit de Política Lingüística d’IC-V
23/10/00

Alfred (València) 29/05/00
“La copa viene a España”

Una frase dita per Jose Maria Garcia, àlias el “Butanito”, abans i després de la Final de la Copa de Europa, que enfrontava al Reial Madrid i al València. I ara bé, com vol que els seguidors del València estiguen contents, tot i haver perdut el seu equip, sols pel fet de que la copa vinga ha Espanya. I els seguidors del Barça, també han de estar contents? Senyor Butanito, vostè és un madridista que no sap donar una notícia objectiva. He de estar content per què la copa està a Espanya?

….Doncs no estic gens content, millor dit estic ben fotut, doncs la copa se l’ha dut el equip “imperial” aqueix equip que diuen que representa a “Espanya”, el equip on tothom porta senyeres de “Espanya”, i que sol cantar la cançó eixa de “Que viva espanya, rorororrooo”

Jo hi vaig assistir a Paris, i una dona em digué que la gent de València no portava senyeres d’espanya, jo li digué que els Valencians no som espanyols, si no Valencians i germans dels Catalans, i que tots formen una nació mediterrània.

Butanito, és vostè un feixista que volia fer un mosaic conjunt entre les dos aficions formant la senyera espanyola, – ja se sap roig, groc i roig -, Senyor Butanito, Açò no és Política, ni patriotisme espanyol !!!! Sol és un partit de futbol on juguen dos equips !!! i per mi juguen un Valencià – que és Català – i un espanyol, el equip de franco el qual digué que no baixava a segona i no baixà, el únic equip que se li permet passar eliminatòries sense jugar-les, al únic equip que segons la premsa de Madrid existeix…

Ja se sap com diuen alguns “ El mejor equipo del mundo….”

Alfred
València
29/05/00

Alfred (València) 22/05/00

-La meua visió dels Països Catalans-

“Els nacionalistes Valencians, al igual que tots els dels Països Catalans, el que reclamem, és la utilització de la llengua pròpia que tenim i la independència respecte a espanya, això si, sense fronteres ni tancaments com fa espanya amb el nord d’Àfrica, nosaltres ho volem sols políticament, nosaltres ens controlem a nosaltres, no ens ha de controlar cap altre als seus interessos.

El ben cert es que el castellà l’han imposat als Països Catalans amb calçador o amb armes, no hi ha que oblidar que el senyor Felip V a espanya o Felip d’Anjou a França ens lleva els furs, les pròpies lleis d’autogovern que teníem els Valencians, igual que als Aragonesos, Catalans o Mallorquins, tots aquestos pobles (llevat d’Aragó per diferents motius), tenen una llengua en comú i una cultura en comú, doncs tot açò que els Països Catalans ( se diu Països Catalans, per tenir en comú el Català com a llengua, i qui digui que no, és entrar en un debat acientífic i molt perjudicial per al País Valencià negar la igualtat entre el “Català” i el “Valencià”, i una cultura molt semblant, a demés fa temps foren independents – Corona d’Aragó -, junt amb Catalunya Nord ( el Perpinyà i Rosselló), governant-se per si mateixes, en llibertat) tenia, ho va llevar tot sense causa justificable.

Doncs perquè?, Per què ens tingueren que fotre llevant-nos lo que era nostre?. Ens prohibí utilitzar el Català, el Català que ens dugué el gran Jaume I aquest “únic Català” que naixé al Empordà i dic únic per que no neix un Valencià i un Mallorquí diferents en la mateixa època, ens imposà les lleis central, però que no s’adonà?

!!!!!!Espanya, com l’espanya actual, ni existeix, ni va existir¡¡¡¡¡¡

Tan sols son una barrejada de cultures i pobles diferents baix el nom de “españa”.

La espanya del PP, (també el PSOE, però ja no tant doncs ha proposat una federació), vol unificar-ho tot sense respectar les particularitat i la seva pròpia història, doncs per açò lluitem per la nostra pròpia identitat, i no per ser una nació disfressada i ocupada per l’estat espanyol, ocupada, en el sentit militar, no en el sentit de la gent que ve de fora dels Països Catalans, Ací tothom és lliure per anar-hi allà on vulgui, però no per ocupar un poble amb armes.

espanya es un conjunt de cultures i de diferents nacions unides per un centralista – el primer Felip V-, que no pintaven res unides, ni ho faran mai tot i que certs partits polítics estiguin encapotats. I a eixos partits polítics , jo els pregunto.

Que és la mateixa cultura la de A Corunya que la de Donostia ?, o la mateixa que la de Sevilla? o la mateixa que la de Castelló? Doncs no és la mateixa, cadascun te unes cultures pròpies i unes llengües pròpies, Català, Galego , Euskera, Castellà

Els Països Catalans estan ocupats per les forces militars, però, que no se donen compte?, ací no fa falta militars espanyols, el que volem per als Països Catalans, és un futur d’igualtat i llibertat, i tan sols des d’aquesta perspectiva se pot entendre la destrucció del Cabanyal, la crema dels boscos, la explotació laboral, la repressió policial, especulació urbanística, construcció de l’ave ( per on el govern central vol, desestimant els consells dels que viuen aquí),

Però torno a insistir en la agressió contra els nostres Països, de segur es l’agressió més punyent la de negar-nos la nostra pròpia llengua, una llengua que es el primer signe definitori de la nostra Nació, una Nació que s’esten a tots els llocs on un “Bon dia” és respost amb un “Bon Dia” i no amb un “Buenos Dias” i damunt cara de mala llet.

On estan el polítics actuals donant suport al valencià? se creuen que posant dos anuncis que diguin “En Valencià, clar que si” van a impulsar la utilització de la nostra llengua, això dic jo, com?, si el mateix president de la Generalitat no sap parlar Valencià, a mi em dona igual que sigui Murcià, com si és Somali, però home, almenys que tingui una mica de vergonya, sols un mica i aprengui Valencià, per l’amor de deu, un altre exemple, sense anar més lluny és l’alcaldessa de València, tampoc sap Valencià, sols falta que qui sap valencià li parli en castellà, com pot pretendre una Alcaldessa de València on el Valencià es “IDIOMA OFICIAL”, repeteixo “IDIOMA OFICIAL” que no sàpiga parlar-lo, si la tal Maria Abradelo ha després, tot açò és vergonyós, i una ajuda que li tira Catalunya i Balears, per doblar pel·lícules d’estrena al català, ací al “Valencià”, i damunt estes doblades al Català de València les posarien a Catalunya i no accepten per ser Catalans, però que els hi han fet el Catalans, han matat? , doncs no m’ho explico.

Per cert, On són els intel·lectuals blavers? ( contesto jo mateix, val? )

De blavers no hi ha cap intel·lectual perquè al tenir coneixements s’adonen de la realitat.

Per finalitzar, als llibres esta tota la història de la confederació Catalano-Aragonesa, les glòries d’aquesta Confederació, el naixement de la llengua Catalana a l’Empordà, les fortes repressions durant el franquisme cap als Països Catalans, com hem sigut víctima de feixistes com Vicent Boix, “Las provincias son nada, el centro lo és todo”, contínuament discriminats com “Perifèria”

Per fi la gent se va donant compte de la realitat – ben cert que hi han coses exagerades, però això és com en totes les coses- i de la necessitat que tenen 11 milions de persones per viure lliures i en igualtat social, almenys en les ultimes eleccions els partits polítics nacionalistes tingueren una important pujada, al País Valencià per primera vegada el Bloc passà a unió valenciana i això es una nota important, i com digué Lluís Llach l’altre dia a la plaça de bous ” Es hora de replantejar-se el nacionalisme “, referint-se als anomenats Països Catalans.”

“L’extermini d’una llengua vol dir també l’extermini de la cultura de la qual la llengua és l’expressió” M. Sanchis Guarner.

Alfred
València
22/05/00

L’informe dels Drets Humans EUA: Un recull d’opinions

M’ha sobtat i molt, quan vaig llegir al diari AVUI l’informe sobre drets humans del departament d’Estat dels Estats Units de 1999 que realitzen uns senyors mentre estan menjant una hamburguesa d’aquelles tant olioses amb molt de tot. I és que aquest senyors qüestionen la llei de Política Lingüística, argumentant que “moltes entitats castellanoparlants de Catalunya critiquen la llei del català perquè discrimina els ciutadans de parla castellana i perquè imposa l’hegemonia lingüística en una població diversa” , és curiós com sempre aquestes opinions no són mai contrastades i sempre, sempre l’hegemonia lingüística vingui del mateix cantó.

I tenen raó, ja que el català és hegemònic en la premsa escrita, tothom sap que és impossible trobar una revista d’informàtica en castellà, totes estan en català, quina injustícia!, hom sap que totes les pel·lícules es fan en castellà i que el famós i polèmic decret de la Generalitat, sobre el cinema, vol introduir el castellà a la nostra cartellera per a fomentar la diversitat lingüística, però és sabut que hi ha problemes amb les “majors” en aquest sentit ja que és neguen a doblar al castellà i a més a més volen una subvenció per al doblatge de les pel·lícules.

Veritablement els castellanoparlants també tenen moltes dificultats alhora d’anar als judicis ja que aquests és fan íntegra i exclusivament en català i no poden fer ús de ser jutjats ja que no entenen el català. Per aquestes raons i moltes més els hauria de donar la raó a aquests senyors dels Estats Units que diuen que a Catalunya el castellà està discriminat. Doncs si, avui per avui és impossible viure a Catalunya només sabent el castellà, no és pot llegir (tot està en català), no és pot veure la televisió (totes emeten en català), no et poden fer un judici en la teua llengua (tots els judicis es realitzen en català) i és que fins i tot els castellanoparlants tenen veritables problemes per a comprar productes alimentaris ja que aquests figuren exclusivament en català i no són capaços de distingir els macarrons dels pèsols.
Que hi farem.

Joan Josep
La Pàgina – Per a viure la xarxa en català
29/02/2000